Obsessió infernal

No recordo exactament del perquè que em va dur a decidir-me a visitar un neuròleg. Suposo que no em podia treure del cap aquella maleïda obsessió. M'acompanyava arreu on anava. Només les classes de ioga i de control personal ajudaven a esvair, encara que només fos per uns instants, el dubte de saber si els meus pares i la meva germana estaven bé, que no havien patit cap accident de trànsit ni que tenien cap malaltia mortal.

Els accidents de trànsit eren les escenes més esfereïdores. Vivia de manera real però a càmera lenta el xoc frontal dels seus cotxes contra un altre automòbil, i com els seus cossos, impulsats per la força del xoc, s'inclinaven cap endavant fins a que el cop contra el volant els matava a l'acte. De vegades, fins i tot, veia les seves cares de terror al adonar-se del destí que els esperava. La majoria de cops eren seqüències on només sortia la meva mare o el meu pare, d'altres només la meva germana, i d'altres tots junts.

De nit, revivia les visions intruses que tenia durant el dia. Era normal despertar-me a qualsevol hora de la matinada cridant, amb taquicàrdies, i amb la por de tornar-les a veure. Quan això passava, m'havia d'aixecar i distreure'm amb qualsevol cosa ja que si no ho feia les revivia al tornar-me a dormir. El que m'anava més bé era beure un got d'aigua i, tot seguit, passejar-me una estona comptant fins a cent o dos-cents fins que em tranquil·litzava.

Havia arribat a trucar a casa fins a quatre o cinc vegades al dia amb excuses falses pel sol fet de saber que es trobaven bé.

Després d'un any i mig de tractament sóc una altra persona. No només han desaparegut les visions, sinó que ara, tal i com em va predir el Dr. Soldebona, m'ha canviat la vida.