Obsessió Catastròfica

Un relat de: Johan Elmander
Vaig arribar davant la porta, vaig tancar els ulls i vaig fer tres respiracions intenses amb un interval de tres segons entre cada una d’elles. Vaig obrir els ulls, primer un i després l´altre, vaig empènyer la porta, evidentment amb la mà esquerra tot i no ser supersticiós.

Vaig entrar a la sala primer posant-hi el peu dret sobre la primera rajola i després l’esquerra sobre la tercera, i així anar avançant trepitjant només les rajoles senars fins arribar a la segona taula lliure que quedava a mà dreta. Vaig asseure’m sobre la primera cadira que mirava cap a l’est i immediatament m’hi vaig acomodar. Alçant la mà vaig fer un senyal a la cambrera morena de les cues amb la cara pigada perquè amb vingués a servir, però com que no estava gaire a la guait no es fixar en la meva presència. Així que vaig fer un crit: - senyoreta!! - ni cas, senyoreta!! – ni cas, - senyoreta!! -, vaig cridar fort. Va desviar la mirada i em feu un somriure mostrant aquelles dents grogues plenes de ferralla, mentre altres clients em dirigien les mirades murmurant comentaris sobre la situació. La trobava força atractiva tot i que els meus gustos no eren gaire normals.

En vuit segons i mig es plantar davant meu i mantenint el seu somriure i amb una veu d’ànec amb accent castellà em digué – ¿ Què demana senyor ? – Serà un cafè descafeïnat amb sacarina i un cafè sol.- vaig dir. Es retirar fent una estranya mirada.

Jo em vaig quedar allà palplantat mentre em retocava el nus de la corbata i vaig començar a comptar les rajoles que hi havia a la paret del davant. A les vuitanta dues es presentà la cambrera morena amb les dues tasses de cafè. Deuria ser una professional inexperta doncs en la tassa on hi havia el cafè sol tan sols hi havia dos sobres de sucre, per això vaig demanar que si me’n podia dur quatre mes. Ella assentir fent un gest amb el cap i girar cua remenant aquell xic cul respingat, provocant a cada passa un cloc amb els talons de les sabates.

Vaig obrir el primer sobre i en vaig buidar la meitat dins la tassa, vaig obrir el segon i vaig fer el mateix i igual amb els altres quatre sobres que m’havia portat la cambrera inexperta.
Vaig fer uns quants sorbs de cada una de les tasses i les vaig deixar altre cop sobre la taula, encara que cap de les tasses havia quedat buida vaig fer un crit a la cambrera perquè em portés el mateix altre cop. Aquesta vegada ho feu amb sis sobres de sucre en lloc de dos com havia fet abans equivocadament.

Vaig repetir el mateix ritual d'abans i em vaig aixecar rápidament, vaig apropar-me a la caixa on hi havia la cambrera inexperta i li vaig deixar un bitllet blau de la moneda nova sobre la barra. Mentre em tornava el canvi li vaig dir que era molt atractiva tot i ser plana per davant, i que tenia unes mans molt boniques encara que amb pell de pollastre i amb unes ungles llargues i negres.
Els ulls li començaren a brillar de cop i volta, semblava que la romanticitat de les meves paraules havia fet afecta.

Després li vaig proposar per quedar aquella nit per anar a prendre unes llimonades i fer unes partides al parxís, si es que en sabia, o per anar a jugar al criquet.
Em va respondre que la idea del criquet li semblava força bona però jo vaig contestar que no en tenia ni idea de com s’hi jugava i que allò només ho practicaven els anglesos, així que ens hauríem de conformar amb el parxís.
Vam quedar a les onze davant del mateix bar, jo mi vaig presentar tres minuts abans, però ella va arribar quaranta-tres segons tard, cosa que evidentment li vaig recriminar.

Anava vestida amb un vestit negre fins els peus i unes sabates de taló que la feien sis centímetres més alta. Portava un bolso de cuir vermell d’un tamany exagerat que li penjava de l’ombro dret i deixava caure fins a mitja cintura.
La cara tota pintada, amb els llavis resseguits de vermell i les pestanyes de negre, els ulls pintats de blau, i amb les galtes ressaltades. Li vaig dir que anava molt maquillada, fins i tot més que un pallasso en el mateix dia de Carnestoltes, però que encara conservava l’atractiu color groguenc de les seves dents plenes de ferralla.

Vam entrar en un local que era allà prop, ens vam demanar unes llimonades, i vam fer tres partides al parxís. No era gaire bona ella, li faltava criteri de joc i potser una mica d’intensitat pel meu parer. Es notava que hi havia jugat poques vegades.
Tot i així em va guanyar per dos a un, es clar que jo també hi havia jugat entre setmana i això sempre es nota.
En acabar li vaig dir que podríem seguir la gresca a casa meva que era prop d’allà i que la nit era molt llarga.
Ella em va respondre de seguida amb un si rotund fent una mirada sensual.
Vam sortir d’aquell lloc i vam arribar fins al vint-i-sis del mateix carrer, que era on jo vivia.

Vam entrar al menjador de casa i la vaig invitar a posar-se còmode en el sofà mentre jo aniria fent els preparatius. Ella obeir i s’assentà obrint una mica les cames i pujant-se la faldilla per sobre genoll, mantenint encara la mateixa mirada sensual.
Em va demanar permís per obrir el moble bar, ja que tenia la boca seca. Al obrir-lo es trobar amb dos paquets de pinso del meu gran danès, les seves galetes i altres dels seus productes alimentaris. Li vaig recomanar unes golossines en forma d’os que tenien un gust acceptable, però ella refusar la oferta i immediatament s’acomodà altre cop al sofà.

Em vaig dirigir cap a l’habitació mentre em feia petar els dits i feia rodar els canells per fer el pre-escalfament tot esbufegant. Poc després em vaig plantar altre cop al menjador amb el taulell i les fitxes de parxís.
La mirada sensual de la seva cara canviar de cop i volta i es transformar en un rostre ple de ràbia. Agafar el bolso de cuir vermell i marxar indignada per la porta tot remugant paraules indefinibles.
No vaig entendre el perquè d’aquella resposta, i es que les dones d’avui dia s’han tornat un pèl estranyes amb tot això de la igualtat de sexes.

El dia següent vaig tornar al mateix bar, la noia del dia anterior no hi era, així que em vaig apropar a la barra i li vaig preguntar a una altre cambrera oriental de metre trenta-cinc, amb ulleres de cul de got i una davantera de luxe per la noia morena de les cues amb la cara pigada i la dentadura groga plena de ferralla.
Em va respondre que havia plegat aquell mateix dia i que s’havia traslladat a un altre lloc.
Me’n vaig anar tot capcot, amb la mirada caiguda i caminant d’esquena, però sabent que acabava de trobar un nou objectiu en aquell mateix bar.

Comentaris

  • Molt bo[Ofensiu]
    Johan Elmander | 11-01-2011 | Valoració: 9

    És molt bo, suposo que es refereix a aquesta malaltia que no se com es diu però és sobre gent aixi de maniatica.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Johan Elmander

4 Relats

2 Comentaris

1262 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00