Cercador
La batalla d'amon d'un (Capitol II)
Un relat de: Johan Elmander- Compartir:
Era allà al camp de batalla amb un cadàver entre les seves mandíbules. Ulfang va veure que el llop estava a distància del seu arc, així que sense pensar-s´ho ni un instant apuntar i li disparar una d´aquelles fletxes gairebé sempre mortals.
Però en l´últim moment l’animal feu un moviment ràpid per intentar esquivar la fletxa. Tot i així aquesta passar per sobre el seu cap i li perforar l´orella. Feu un crit de dolor i regirar la mirada cap a la posició on era l´elf.
Feu unes passes cap a ell, després començar a trotar i anar accelerant la velocitat fins acabar galopant. El seu cos es movia amb agilitat, i a cada passa se li marcava la musculatura formant una estructura corpòria imponent. La seva mirada clavada sobre els ulls d´Ulfang mostrava la ràbia i la maldat d´aquell ésser, amb un instint assassí que ni la criatura mes malèfica d´aquell món podia igualar.
L´elf colocar una altre fletxa en el seu arc i tornar a disparar. Aquesta vegada donar en el blanc. El projectil es clavar al pit de l’animal, perforant-lo i provocant una ferida profunda d’on hi brotava un rajolí de sang. Tot i així semblava que el dolor no efectes a l’empenta de l’animal i aquest seguí corrent. Res no el podia aturar.
Quan estava a pocs metres d’Ulfang feu un salt i es llençar cap a ell, però l´elf que havia estat atent a l´embestida l´esquivar d´un ràpid moviment, doncs la seva agilitat era encomiable. Deixar caure l´arc i del seu cinturó en tragué la seva espasa, Makil l´anomenava ell, una d´aquestes espases èlfiques fabricades en antany, que eren temudes per tots els éssers malignes d’aquella terra. El metall del qual estava construïda era poc pesat però molt dur al mateix temps, i això feia que els seus atacs fossin sempre ràpids i contundents.
De nou la bèstia atacar amb una embestida, aquesta vegada Ulfang saltà per sobre d´ella i desde l’aire li etzivar un cop que li obrí una ferida al vell mig de l’esquena.
Aquella cosa monstruosa caigué a terra fent uns gemecs esfereïdors que impactaren a tots els individus que restaven al seu voltant.
Estava lleument atordida, geient allà terra damunt d’un matorrall que havia quedat impregnat de sang. Els seus immensos ulls vermells es projectaven en la cara d´Ulfang que alçà l´espasa per entomar-li l´últim cop definitiu. Però el llop li donar un cop amb les urpes i el feu desequilibrar. S’aixecar d’un salt i es llençar sobre ell clavant-li els ullals en una cama. Ulfang estava desarmat i el llop no el deixava anar, la mandíbula li apretava fortament la cama i amb pocs segons l´acabaria devorant. No tenia suficient força com per treure’s de sobre aquell cos voluminós de quatre cents quilos de pes.
De sobte la pressió de les mandíbules cedir i l’animal li deixar anar la cama. Una enorme destral li havia tallat el coll de banda a banda i li havia seccionat el crani.
Ulfang la reconegué de seguida per les seves runes èlfiques inscrites en el mànec.
Era Hokírive la famosa destral d’en Bregor qui li havia salvat la vida en aquell instant final.
- Gràcies Bregor. – si no fos per tu aquest monstre m´hauria liquidat en poc temps.
Ulfang era com un pare per en Bregor, i ell el seu primogènit.
Ja feia mes de cinquanta anys quan en els boscos del nord on vivia Ulfang, Berlegon, si instal·laren un grup de nòmades humans, els anomenaven els avatopa, que en llengua èlfica significa sense sostre, doncs ja feia temps que s’havien quedat sense terres on viure, i el seu imperi havia caigut feia segles .Desde aleshores els descendents que quedaven s’havien dividit en tribus nòmades que rondaven perduts intentant trobar un lloc on instal·lar-s’hi. Eren un poble molt orgullós i no toleraven que la seva raça estigués en decadència, per això volien formar una nova ciutat i un nou imperi i tornar a ser aquell poble poderós i respectable que havien sigut temps enrera.
Eren com humans als nostres ulls, una mica més alts i corpulents, però humans. A diferència d’aquests corria sang èlfica per les seves venes i això els hi donava una vida molt més lòngeva del normal. Per exemple Bregor ja havia complert els seixanta-quatre anys, però aparentment conservava la imatge d’un noi jove. També posseïen part de la seva saviesa i fins i tot alguns havien après a dominar alguna de les seves màgies, que pocs coneixien. S’ anomenaven pereldar, mig-elfs.
Però en l´últim moment l’animal feu un moviment ràpid per intentar esquivar la fletxa. Tot i així aquesta passar per sobre el seu cap i li perforar l´orella. Feu un crit de dolor i regirar la mirada cap a la posició on era l´elf.
Feu unes passes cap a ell, després començar a trotar i anar accelerant la velocitat fins acabar galopant. El seu cos es movia amb agilitat, i a cada passa se li marcava la musculatura formant una estructura corpòria imponent. La seva mirada clavada sobre els ulls d´Ulfang mostrava la ràbia i la maldat d´aquell ésser, amb un instint assassí que ni la criatura mes malèfica d´aquell món podia igualar.
L´elf colocar una altre fletxa en el seu arc i tornar a disparar. Aquesta vegada donar en el blanc. El projectil es clavar al pit de l’animal, perforant-lo i provocant una ferida profunda d’on hi brotava un rajolí de sang. Tot i així semblava que el dolor no efectes a l’empenta de l’animal i aquest seguí corrent. Res no el podia aturar.
Quan estava a pocs metres d’Ulfang feu un salt i es llençar cap a ell, però l´elf que havia estat atent a l´embestida l´esquivar d´un ràpid moviment, doncs la seva agilitat era encomiable. Deixar caure l´arc i del seu cinturó en tragué la seva espasa, Makil l´anomenava ell, una d´aquestes espases èlfiques fabricades en antany, que eren temudes per tots els éssers malignes d’aquella terra. El metall del qual estava construïda era poc pesat però molt dur al mateix temps, i això feia que els seus atacs fossin sempre ràpids i contundents.
De nou la bèstia atacar amb una embestida, aquesta vegada Ulfang saltà per sobre d´ella i desde l’aire li etzivar un cop que li obrí una ferida al vell mig de l’esquena.
Aquella cosa monstruosa caigué a terra fent uns gemecs esfereïdors que impactaren a tots els individus que restaven al seu voltant.
Estava lleument atordida, geient allà terra damunt d’un matorrall que havia quedat impregnat de sang. Els seus immensos ulls vermells es projectaven en la cara d´Ulfang que alçà l´espasa per entomar-li l´últim cop definitiu. Però el llop li donar un cop amb les urpes i el feu desequilibrar. S’aixecar d’un salt i es llençar sobre ell clavant-li els ullals en una cama. Ulfang estava desarmat i el llop no el deixava anar, la mandíbula li apretava fortament la cama i amb pocs segons l´acabaria devorant. No tenia suficient força com per treure’s de sobre aquell cos voluminós de quatre cents quilos de pes.
De sobte la pressió de les mandíbules cedir i l’animal li deixar anar la cama. Una enorme destral li havia tallat el coll de banda a banda i li havia seccionat el crani.
Ulfang la reconegué de seguida per les seves runes èlfiques inscrites en el mànec.
Era Hokírive la famosa destral d’en Bregor qui li havia salvat la vida en aquell instant final.
- Gràcies Bregor. – si no fos per tu aquest monstre m´hauria liquidat en poc temps.
Ulfang era com un pare per en Bregor, i ell el seu primogènit.
Ja feia mes de cinquanta anys quan en els boscos del nord on vivia Ulfang, Berlegon, si instal·laren un grup de nòmades humans, els anomenaven els avatopa, que en llengua èlfica significa sense sostre, doncs ja feia temps que s’havien quedat sense terres on viure, i el seu imperi havia caigut feia segles .Desde aleshores els descendents que quedaven s’havien dividit en tribus nòmades que rondaven perduts intentant trobar un lloc on instal·lar-s’hi. Eren un poble molt orgullós i no toleraven que la seva raça estigués en decadència, per això volien formar una nova ciutat i un nou imperi i tornar a ser aquell poble poderós i respectable que havien sigut temps enrera.
Eren com humans als nostres ulls, una mica més alts i corpulents, però humans. A diferència d’aquests corria sang èlfica per les seves venes i això els hi donava una vida molt més lòngeva del normal. Per exemple Bregor ja havia complert els seixanta-quatre anys, però aparentment conservava la imatge d’un noi jove. També posseïen part de la seva saviesa i fins i tot alguns havien après a dominar alguna de les seves màgies, que pocs coneixien. S’ anomenaven pereldar, mig-elfs.