La batalla d'Amon Dün (Capitol 1)

Sortien orcs per totes bandes, en tombaves un però immediatament se te n´apropava un altre, atacant de manera ferotge i plena de ràbia, amb aquelles enormes espases ensagnantades que empunyaven amb els seus braços verdosos i musculats, capaços d´esmicolarte en un obrir i tancar d´ulls. Eren bèsties malignes creades expressament pel combat i per afrontar dures batalles. Sorgien del no res, com espores de cop i volta.
Però no només eren orcs el que estaven assaltant el campament. També hi havia aquells llops gegantins de la mida d´un pony que t`aterroritzaven amb la seva presència.
Eren animals terribles que t’enxampaven amb les seves grans mandíbules i et clavaven els ullals, que semblaven ganivets, i et devoraven fins a satisfer el seu instint depredador.

Però per en Bregor, o així es com l’anomenaven els humans, allò no suposava una autèntica amenaça, aquells orcs eren com titelles i els llops cadells per la seva immensa destral, que empunyava amb les dues mans i que feia girar per sobre els seu elm provocant un fort xiuxiueig.

L’ho que realment li inquietava, era aquella fosca figura al capdamunt del turó, muntada en un cavall negre, que ocultava el seu rostre en una caputxa.
No era un orc ni un llop, no sabia definir que era, però desde aquella distància podia notar el seu poder malèfic que s´amagava sota aquella extranya vestimenta.
Tot i així estava segur que no era una criatura corrent, i la seva presència li provacava una angoixa inexplicable que li reprimia l´estómag.

Angbor, cap de guardia del campament, cridava els seus homes perque s’arreplagéssin per poder fer front a les constants embestides de l’enemic. Però les tropes no es deixaven intimidar i lluitaven amb orgull i coratge, doncs Ulfang i Bregor eren allà entre ells i això els confortava.

Ulfang era un elf d´una edat indefinible, semblava jove però ja feia molts anys que era en aquelles terres. El temps no corria per ell, el seu rostre i el seu cos sempre es mantenien intactes. Havia viscut al costat de varies generacions d’humans.
Tenia un cos esbelt i àgil que feia empunyar un arc amb gran destresa.
Disparava fletxes ràpidament i amb una precisió innata en els elfs. Cada objectiu en el seu punt de mira era un enemic menys.

Per altre banda Bregor era un guerrer d’una gran corpulència. Era humà però per les seves venes també hi corría sang èlfica, i havia viscut entre ells bona part de la seva vida.
Tenia un caràcter valent i encoratjador i en la lluita era temible, sempre estava al capdavant de les batalles fent retrocedir a l´enemic.

Angbor també era un bon guerrer, sempre damunt del seu cavall, empunyant la seva espasa i liquidant tot aquell que es posés en el seu camí. T’ho havies de pensar dues vegades abans d´enfrontarte a ell.

La lluita continuava, de forma violenta i aferrissada. Els homes del campament es defensaven amb coratge, però els orcs els duplicaven en nombre, i encara quedaven una vintena de llops.

I entre ells destacava un llop encara mes gran que els altres, amb un pelatge negre i uns ulls grossos i vermells. Narmo li deien, i era el líder de la manada. Ulfang ja havia sentit algunes històries sobre ell, d´altres batalles en temps més llunyans i sabia que aquella bèstia seria un enemic difícil de batre per qualsevol.


continuará....