Obrir joc

La tarda avança en la gran ciutat. En una cèntrica cafeteria, un cafè amb llet es refreda a sobre la taula. La dona que s'asseu al davant, treballa concentrada en el seu portàtil. Vesteix sense estridències; pantalon texà i samarreta lila. El seu aspecte acurat, mostra un atractiu natural, discret i serè. Tranquil·lament, remena la tasseta, i en beu un glop. Dóna una ullada al llibre que té obert al costat de l'ordinador, es retira un llarg ble de cabells que li frega la galta, i segueix escrivint. A l'altre costat, tres llibres més, pulcrament apilats, conviden a endevinar llargues hores de pausada feina. Però per sota la cadira, el peu que nerviosament copeja el terra amb insistència, delata una creixent ansietat. I una atenta mirada amb intenció, podria albirar la possibilitat de que res és casual. La taula, situada al fons de l'establiment, però encara darrere la gran vidriera, ofereix una magnífica panoràmica de tot el carrer, al mateix temps que li permet observar l'interior del local, especialment la porta d'entrada, just enfront. L'intens tràfic de cotxes i gent no sembla molestar-la en absolut. Al contrari, de cua d'ull intenta controlar tothom qui s'acosta al seu camp de visió; el lloc és immillorable per fer-ho. A la pantalla il·luminada, les lletres que hi tecleja i després esborra, apareixen i desapareixen, sense cap sentit. El seu estat d'ànim, fluctua com el trànsit del carrer. Fa gairebé tres dies que espera. Els seus ulls recorren incansablement ambdues voreres, i també cadascun dels cotxes que s'estacionen a prop, mentre manté el cap cot damunt del teclat. De tant en tant, alguna cosa atrau la seva atenció, i es posa alerta, per abaixar la guàrdia a l'instant següent. Pensa que haurà de triar quelcom per berenar, si vol quedar-s'hi un parell d'hores més. Llança una mirada en direcció al cambrer, que tragina enfeinat, i lamenta interiorment no haver-ho decidit un minut abans. Vàries persones han entrat al mateix temps i fan cua davant la barra. Aquesta petita aglomeració és suficient per irritar-la. Detesta sentir-se tan irascible. S'adona que els nervis li estan jugant una mala passada. Segurament, el millor que pot fer es deixar-ho per avui. Aquest pensament augmenta la seva angoixa. Només li queden unes hores; sigui com sigui, demà al vespre agafarà l'avió que la tornarà a casa. Què és el que ha fallat? Potser finalment no va arribar a rebre el missatge; el seu acurat missatge. Potser ni tan sols és a la ciutat. O potser, simplement, no té cap interès... Prem els llavis i sent com una onada de fúria continguda creix dintre seu, i al moment ho decideix, pagarà el cafè i marxarà. Resoltament, es disposa a tancar el portàtil, quan de sobte, en alçar la vista per damunt de la pantalla, el gest li queda congelat en l'aire. Davant la barra hi ha un home amb ulleres, texans i camisa negres... i el seu perfil... podria ser...? Està parlant amb el cambrer. El mira fixament, ni tan sols intenta dissimular, quan ell es tomba cap a ella, i per un instant les seves mirades es creuen. No hi ha dubte. És ell. Sent com la sang li puja a les galtes i una incòmoda escalfor amenaça amb fer-la suar. Es pregunta cóm s'ha pogut distreure. No l'ha vist arribar... Ell torna a mirar en la seva direcció. A la nota li deia que hi tindria llibres a sobre la taula, per tant, no hi ha error possible. Ella dubta, mentre li aguanta la mirada; què faig? Somric? Saludo? El cambrer li mostra un paquet de xiclets que ha tret d'un prestatge i ell fa que sí, l'agafa i li dóna una moneda. Immediatament, s'acomiada i surt del local. En un instant, la confusió es converteix en pànic. Se'n va. Se'n va! No pot ser! Sap que és ella. Sap que l'està esperant. No pot fer-li això! L'ha de retenir. No tindrà cap més oportunitat. El veu caminar per la vorera. Voldria picar als vidres. Voldria cridar-lo pel seu nom. Voldria sortir corrent darrera seu... Però no fa res. Està tan perplexa que és incapaç de reaccionar. Tant de temps preparant aquest moment! Tant d'esforç...! El segueix amb la mirada. Veu que es dirigeix cap a un cotxe aparcat allà mateix, davant de la cafeteria. Ell obre la porta del vehicle i s'atura abans d'entrar. Sembla que rumia alguna cosa. Llavors la mira directament, a través dels vidres. L'està mirant! Tot d'una li fa l'efecte que li està enviant alguna senyal que no entén... Podria aprofitat per dir-li... Ell posa una mà damunt del sostre del cotxe al mateix temps que es gira cap a l'altra banda de carrer, i pica repetidament amb el dit índex, sense mirar-la. Sent cóm se li accelera el pols... Li està dient que...!, o només li ha semblat...? Ell acaba per ficar-se a dins i tanca la porta. Els nervis la devoren, en un moment el perdrà per sempre, i mai sabrà si ell li oferia una possibilitat... Ella dubta del que ha cregut entendre, i enmig d'una tensió insuportable, observa atentament cadascun dels seus moviments. Assegut davant del volant, la cara li queda oculta, però li veu les mans, joguinejant amb les claus del vehicle. Està fent temps...? Amb un lleu moviment, la mà dreta es desplaça fins al seient de l'acompanyant, i el palmeja, fent el gest inequívoc de convidar a seure... Ara ho entén tot. És clar... Discreció. Ràpidament, recull els llibres i el portàtil, treu unes monedes de camí cap a la barra, i les entrega sense esperar el canvi. Surt de la cafeteria i amb pas lleuger arriba fins al cotxe estacionat. Tot seguit, obre la porta i s'hi fica. Ell posa les claus al contacte i engega el motor. Immediatament, es perden entre el flux de cotxes d'una via principal. Ella el mira, primer de reüll, i després obertament. Ell ho nota, li torna la mirada un moment, dedicant-li un breu somriure, i de nou es concentra en la conducció. Amb això en té prou. Podria cridar d'alegria. Ell ha acceptat el seu joc. Aquest vespre, serà imprevisible i decisiu. A partir d'ara, pot passar qualsevol cosa.