Noranta-sis espelmes

En aquest precís instant, just apagades les espelmes del meu noranta-sisè aniversari, recordo que el meu pare no ens deixava jugar fins tard al bosc. No em veig en cor d’explicar-t’ho, Blanqueta meva, que m’agafes la mà fràgil i em somrius. Saps que ets la meva llum, t’ho dic sempre, també en la penombra d’aquesta sala, plena de fills, néts i besnéts que m’esguarden càlidament en un univers absorbent de quatre parets. No puc reprimir que els dits de l’altra mà, aferrats al somni dolç d’aquest record, ressegueixin la forma del rellotge de butxaca que porto penjant del coll. Sóc una dona tenaç, poc avesada a les llàgrimes, i parlo amb sinceritat. La vida m’ha esquinçat la pell moltes vegades i les ferides no es tanquen mai. Couen. Et rosseguen per dins les nits d’insomni, perduda entre sons remots. T’apareix una cara, una finestra oberta, un riu tranquil… I malgrat la força que empeny les emocions més profundes, em mantinc ferma i em lamento per dins, protegida en la solitud del meu cos petit i delicat. En aquesta foscor, però, en la intimitat dels teus ulls, Blanca, començo a plorar.

I estic convençuda que ho penses. Sé llegir-te la mirada. Segur que penses que estic recordant en Miquel. Que el seu rostre està donant voltes pel meu cap. Que el veig viu, acariciant-me el cabell, com ho feia cada matí, comprovant que seguia allà, al seu costat. Però t’equivoques, Blanqueta. Que lluny que estic de tot això. Tenia noranta-sis anys, ella, quan va morir. Ha passat tant de temps, des d’aleshores. La meva germana i jo la visitàvem a l’estiu. La família havia heretat la torre tres generacions enrere. Quan el dia era clar, se sentien els ànecs baixar riu avall fins a l’estany de Gravois i, quan feia vent, els pollancres dansaven i havíem de tancar les finestres perquè les branques no irrompessin sense permís a les habitacions. Ella vivia allà. Portava més de mitja vida sola i només parlava francès. Nosaltres, és clar, l’enteníem. Gràcies al pare. Ell havia estat l’únic fill que li havia marxat a ciutat, lluny del poble, on no m’hi quedaria a viure ni per tots els duros del món!, com deia sovint. Llavors, jo tenia set anys i la Margaret, nou. Érem les petites. Després de dinar tots junts, les dues corríem a jugar al bosc i no tornàvem fins a mitja tarda. Si tornàvem més tard, el pare ens portava a l’habitació i no en sortíem fins a l’hora de dinar del dia següent. Només ens va passar dues vegades. Ella, l’àvia, era l’única que entrava a l’habitació i ens explicava històries inquietants que deia que havien passat al poble i jo no sabia si eren certes o no.

Un d’aquells matins de diumenge en què els pares i tota la colla d’oncles francesos anaven a missa i ens deixaven amb l’àvia, que mai havia fet un pare nostre i insistia perquè nosaltres ens quedéssim amb ella, vam deixar-nos guiar fins al seu dormitori, al pis de dalt de tot, des d’on es podia veure el riu, els pollancres i el bosc a través d’un finestral de fusta corcada. L’àvia va obrir els porticons i una brisa suau va acariciar-nos els cabells.

–Quan el pare no us deixa tornar més tard del capvespre, no sap de què parla –ens va dir en francès–. Heu vist els ànecs, aquest matí? Margaret?

Ella va assentir tímidament. Jo sabia perfectament el respecte que li feia l’àvia. Ho comentàvem a l’habitació. Per a mi, només era una dona molt vella que no obria gaire la boca i que tenia la cella esquerra més aixecada que la dreta. Però la Margaret sempre m’advertia que l’envoltava una aura de misteri, com si ocultés coses.

–Voleu saber perquè no podeu jugar al bosc de nit? –la mirada de la Margaret rebutjava amb totes les seves forces saber-ne res. Jo, evidentment, em moria de ganes de conèixer-ho– Allà baix, al costat del riu, està enterrat el cos del vostre besavi. Sabeu quants anys tenia, quan va morir? Noranta-sis. El vostre pare pensa que algú li va prendre la vida. Algú amagat al bosc. Teniu un pare que està ple de manies. Us n’ha dit res, de tot això? –vam fer que no amb el cap– Doncs bé, el vostre besavi era el meu, de pare. Estava malalt i gairebé només em parlava a mi. M’ho explicava tot. Ets la meva llum, em deia. Us diu aquestes coses, el pare? –vam tornar a fer que no amb el cap– Quan va creure que li havia arribat l’hora, va pujar fins aquí dalt i es va llançar per aquesta finestra. Un home valent. El vam enterrar al mateix lloc on va caure. Abans, però, em va donar el seu rellotge –es va acostar a la còmoda, va obrir el calaix superior i en va treure un rellotge de butxaca platejat amb una cadena–. Margaret! Perquè no baixes la teva germana a l’habitació i us tanqueu allà? Agafeu el rellotge. Va, vinga! Va, va, agafeu-lo i us tanqueu a l’habitació.

A la Margaret li tremolava la mà quan va agafar el rellotge. Em va portar a l’habitació i vaig sentir por. Sabia que l’àvia es llançaria pel mateix finestral per on s’hi havia llançat el seu pare. Molt temps després, quan la meva germana va morir, vaig trobar el rellotge platejat amagat entre unes fotos en blanc i negre al fons d’un capsa plena de trastos vells conservats al llarg d’una vida. Era un objecte minúscul que semblava que s’hagués encongit. M’hi vaig fer posar una cadena i des d’aleshores només me’l trec per a dormir.

–Mama, estàs bé? –Blanca, preciosa, no m’hi veig en cor, crec que mai no seré capaç d’explicar-te aquesta història.

–No pateixis, estic bé –et menteixo i a vegades les mentides protegeixen–. Recordava en Miquel, al cel sia.

M’estrenys la mà amb força i em dónes la llum que necessito. Et sento aquí, ara mateix, i amb això sóc feliç. Allibero el rellotge dels meus dits i poso la meva mà sobre la teva. La resta és història, memòries difuntes, records nebulosos i anys perduts. Un univers absent que ja no tornarà, però que se m’ha revelat, de cop i latent, en apagar aquestes espelmes.

_____

Més relats a polcastellanosblog.wordpress.com