La pàgina en blanc

Havia acompanyat a la banda en aquell viatge de dotze hores per a tocar al Festival de Música. Sabia que només seria aquell concert, perquè li tocava substituir al guitarrista principal, que s’havia posat malalt dos dies abans. Al backstage, estaven en la penombra just a punt de sortir i els crits del públic excitat l’estaven posant nerviós. Tot estava molt estudiat: sortirien primer el bateria, el teclista i el baix, després el cantant, i finalment ell, per a començar el concert amb un solo apocalíptic. En realitat, només eren tres acords bàsics, però en aquell context extasiat esdevenien heroics. Van sortir els primers i el públic va esclatar. Es va mirar el cantant, al seu costat, i li va comentar “mai no havia actuat per a tanta gent”, encara que el que realment li volia dir era “mai no m’havia cagat tant als pantalons”. El cantant li va donar un copet a l’esquena d’ànims i va sortir a l’escenari corejat per les masses. Es va quedar sol al backstage i, com una revelació, va prendre consciència d’una cosa: tot depenia d’ell.


Es va preguntar quina suma de factors havien provocat una situació d’aquest risc sense que ningú no se n’adonés. Res no tenia sentit si ell, un home sol, no sortia allà i tocava els tres acords ridículs que posarien en marxa els engranatges implacables. Imprudent, potser per la pressa dels altres, potser per vanitat, va sortir a l’escenari. En la foscor, les masses van cridar desaforades i no en veia el final. Va mirar al cantant, que aixecava les celles forçant-lo a començar el solo. De cop, un potent focus blanc el va empresonar i es va fer silenci. I, per primera vegada, va caure en què no recordava quins eren els tres acords. L’adrenalina el consumia. Havia d’actuar de pressa. Tot estava a les seves mans, ell tenia el poder. Es va girar cap a mi i em va forçar a deixar d’escriure i buscar les notes a Google abans de seguir. Em va desconcertar, no sabia quina cançó era, jo només improvisava un relat inventat. El cabró m’havia traslladat el problema, però em mirava impacient i necessitava les notes en qüestió de segons o tot plegat seria un fracàs. Ara tot depenia de mi, pobre ingenu, el públic, la banda, el concert, i no podia fer-hi res. Sorprès, vaig esborrar i trinxar la història. Em vaig adonar tard, com ell, que hauria d’haver fugit.

_____

Més relats a polcastellanosblog.wordpress.com