Només que problemes

- Per què?
És la pregunta que em voltava pel cap des de diumenge...
No puc dormir, estic estirada al llit amb el Mp3 posat i el coixí damunt del cap, necessito aire però a la vegada no en vull, així que només trec un braç i agafo el despertador per mirar l'hora que és: les 3... només les 3..., el torno a deixar i em torno a posar en la postura anterior.
Inesperadament sona la cançó que més m'agrada, la canto...
" Que me muero por tu vida
cuando veo a esos ojitos,
que me quedo sin sonrisa
cuando doblas esa esquina,
porqué no me queda nada,
cuando te vas a tu casa,
¡Vuelve! , ¡Vuelve!"
La cançó continua sonant, però jo no paro de repetir la paraula ¡Vuelve! Amb la cara humida i els ulls vermells.
Riing!!! Riing!!!
Per fi el despertador sona, cansada de donar voltes per el llit des de les 3:00pm decideixo enfrontar un nou dia.
Hem trobo asseguda al pupitre de l'escola, intentant metal·litzar-me per la física, però me n'adono que no es possible...les agulles del rellotge vam passant i cada vegada estic més a prop de tocar la lluna envoltada per algunes paraules que deia un tal senyor anomenat Newton.
De tornada a casa vaig amb la Susanna, estem callades, encara que les dues sabem el que ens ronda pel cap, però ningú s'atreveix a dir res. Finalment la Susanna trenca el silenci i em pregunta:

- Ester, que et passa? Fa una setmana que estàs callada, trista, se't veu en els ulls que et passes la nit plorant, etc... què està passant?
- A mi? Res!
- Venga Ester!! Com t'atreveixes a dir-me això? Sóc la teva millor amiga des de fa no sé quants anys, et conec com el palmell de la meva mà, ho hem compartit tot i ara em vols fer creure que no et passa res?
Si no m'ho vols dir, diguis: "No tu vull dir", però no em menteixis!!
- Està bé...d'acord, no t'enfadis siusplau... és que no sé com explicar el que sento, però tens raó, necessito parlar amb algú i tens tot el dret de saber-ho.
Mira, el diumenge el Roger em va enviar un missatge dient-me que quedàvem a les 18:00h davant de casa seva. Hi vaig donar la menor importància i a les 18:00h vaig anar cap a casa seva, però ell estava serio, trist i li costava començar a parla...així que el vaig ajudar preguntant-li si era una notícia dolenta i si era de nosaltres... em va dir que sí, que ho sentia molt tot però que no volia continuar amb mi, que m'estimava, però que ens estàvem fent massa mal i si continuàvem així ens acabaríem odiant...i que això era el que menys desitjava, odiar-me...
La Susanna estava parada, perplexa pel que havia acabat d'explicar-li...
Continuàvem parlant, però quelcom ens fa callar...és en Roger, estava allà al banc mirant els nens com corren, juguen i es diverteixen al parc. Passo pel seu costat i li dic "hola", però ell em respon amb un simple cop de cap...

Està tant guapo...


Per fi torna a arribar la nit. Em torno a tancar a l'habitació i em tornen a inundar els records...
La nit és l'únic moment del dia que em sento tranquil·la, que puc expressar el que sento sense donar explicacions a ningú...però avui m'ofego...no em puc treure del pensament la manera en què m'ha mirat aquesta tarda, una mirada freda...no puc continuar així, el necessito i ell no em vol, l'estimo i ell no el suficient...
Miro el mòbil, cap perduda, cap missatge, res li ha dit veure'm avui?!
Dos anys, dos anys junts amb alts i baixos, però sempre solucionant-ho tot, per què ara no? Per què ha canviat? Per què, per què, per què...!!!
Estic farta dels "per què"! de preguntar i no trobar cap resposta, de dissimular, de plorar, de no tenir ganes de fer res, de donar tot el que tinc i més per no tenir cap recompensa...
M'ofego, m'ofega cada cantonada, cada plaça, cada banc...així que agafo un bolígraf i un paper, i començo a escriure:

1:00h
Mama,
Estàs dormint i et penses que jo també, però no, porto des de les 23:00h plorant, amb els ulls obert i amb el cap a punt d'explotar per tots els records que em porten aquests dos anys amb el Roger...
Ja no estic amb ell, fa una setmana que em va deixar, i tu ni te n'has adonat, estàs massa ocupada amb la feina i el teu nou nòvio! I el pare?? El pare que l'oblidin??!!
No t'estic jutjant, i sé que al cap d'un temps et demanaré perdó per haver-te dit i fet això, però ara ho necessito...necessito aire, necessito marxar...
Adéu mama. T'estimo!

Corro, corro el més ràpid que puc, sense tenir ni un segon per poder respirar. Arribo al cim de la muntanya que caracteritza el meu poble, m'assec, agafo aire i observo el poble que m'ha vist créixer...sembla que ell comparteix la meva tristesa, que em continua fent costat, però el rebutjo, els seus carrers em porten massa records, records que no puc oblidar ni superar... així que em poso de peu, obro els braços i deixo que el vent em colpegi la cara...plena d'aire pur i llibertat crido en busca d'una resposta...:

- PER QUÈ?