NOMADISME MANIFEST (FRAGMENT)

[...] Un capvespre qualsevol de divendres, centenars de milers d'automòbils col·lapsen totes les sortides de la gran ciutat. Formen, una extensa línia lluminosa dessota la claror dels fanals, dels cartells informatius i de la resplendor lumínica dels edificis.

Heus aquí, uns dels fenòmens més fascinants, litúrgics i ordenats; propis, sembla ser, del món desenvolupat. Són èxodes massius, des de les profunditats de les regions metropolitanes. En direcció a llocs arcaics, més o menys remots. Indrets i entorns, que a força de rebre clients, s’ha transmutat a la confortabilitat urbana. Calcada cada dia més, a l'entorn on fugen. I atapeïdes de gent unida per les mateixes necessitats.

Les autovies surten de les entranyes de la gran ciutat i remunten quan abandonen el cinturó industrial, la vall del riu descendeix de les elevades serralades.

La carretera fou una bona opció per escapolir-se. Alhora foren portes de sortida i d'entrada. Traspassen paisatges que es despleguen i pleguen. Una sensació d'eufòria els entra pels ulls, en adonar-se del fastuós espai natural que els envolta. Dins dels seus vehicles se senten segurs, però com una ve no poden evitar percebre, un món natural dominat per les seves pròpies regles, d'un cap de setmana més.

Ara, el viatge tan sols té sentit, si pots decidir quan tornar enrere. Per a la majoria de nosaltres, ja no hi ha fugida possible, ni a prop, ni llunyana.

L'endemà, en Jan estava decidit a trobar la fotografia que feia temps cercava. Per això havia sortit ben d’hora de l’apartament de turisme rural de la mà del seu telèfon. Aquella hora a la vila, encara regnava l’antic silenci. Caminava a poc a poc, per carrerons estrets de la part de nova construcció i de persianes abaixades, sentint la fredor punxeguda de la matinada a les galtes. Fins a arribar a la rotonda on pasturava un ramat de siluetes metàl·liques de bens, entre els estris de quan els seus habitants feien vida de pagès.

Des de feia temps, acompanyat de la seva càmera, cercava pels carrerons estrets, el rastre de formigó, quitrà i runes. La petja deixada per la cobdícia, sobre els paisatges rurals, de nova construcció. I de com colonitzava a queixalades d’una banda a l'altre dels plecs de la serra. Foragitant la memòria dels poblets a contrades isolades. [...]