No tenia forces...

Aquell vespre plovia fora de casa. Jo plorava.
Les gotes d'aigua em queien sobre les galtes, i es confonien entre llàgrima i llàgrima, entre singlot i singlot. En qualsevol moment podia deixar anar la corretja on duia estacada la meva pobra gossa i caure desplomada sobre un camp verd, mig blanc del fred, perquè no tenia cap mena de força. Ni física i psicològica.
Arrossegava els peus i notava com les sabates començaven a desgastar-se, però tampoc en feia cas. No tenia força.
Els cabells castanys s'anaven humitejan mica en mica, i les gotes d'aigua freda s'escorrien per la meva esquena. Allargava la mà fins a la cara per recorre amb un parell de dits les llàgrimes que poc a poc s'incrustaven sobre aquelles galtes que alguna vegada havien arribat a ser dolces... aquell vespre de desembre, m'adonava que em faltava quelcom.

Aquell quelcom eren petits buits que s'havien anat crean dins meu des de feia molts de temps, i no hi havia manera d'eliminar. I no entenia com, una noia de tan sols 15 anys podia sentir tot el què sentia jo. Era incapaç d'entendre perquè m'havia tocat a mi, enamorar-me d'algú com ell i en aquell precís moment. Era incapaç d'entendre els meus propis sentiments, i aixó em creava un buit enorme amb el qual no podia viure.

M'agraden les estones asseguts en una taula arraconada en qualsevol lloc discret del bar més insignificant del poble, prenen un te al seu costat. Parlan de les coses que ens interessaven als dos, perquè eren totalment diferents i cada minut que passavem, apreniem coses noves que creiem inexistents. Els llargs passejos pels carrerons del centre morts de fred i agafats... perquè la seva escalfor em feia sentir com un nen al costat de la seva mare, perquè al seu costat era la persona més feliç del món.

I el nostre moment final: una despedida dins un cotxe. Després de parlar (poc), abraçats i agafats de les mans...ens vam haver de dir adèu...no era un adèu per sempre ( o aixó inententavem) era un adèu per uns dies que passariem a distància, res més. Però per mi, va ser molt més. Va ser com un: s'ha acabat. Perquè tot i estar tan bé junts, sabia perfectament que les pors i els "peros" no desapareixien d' un dia per l' altre.

I aquell vespre de desembre, sota la pluja, recordava aquells moments...i tornava la nostàlgia dels dies més vius de la seva vida....
Perquè no estava trista, estàva nostàlgica, i necessitava el seu princep blau, un altre dia, sense ell no havia set persona.

Aquell vespre, solta la pluja, va somriure entre llàgrima i llàgrima, entre singlot i singlot, perquè volia recordar aquelles estones de felicitat, amb un somriure, perquè ell, el princep, sempre l'havia volgut veure somriure, i no voldria desepcionar-lo.