No som de pedra (Desembre II)

No som de pedra, i em preguntes...
Que estem fent?
Jo, dono corda al desig de veure't
a la il·lusió d'abraçar-te aquesta nit,
freda, que els teus ulls m'ho demanen.

I no puc deixar de pensar en això,
boig, i alhora il·lús, que crec a vegades
que això no és més que un somni
i t'acabaràs cansant... per tornar,
que no vull que marxis i jo, no marxaré.

Ara, et dic que serà el que tu vulguis,
que per mi, ho seria tot,
ara, et dic que tindràs la paraula,
que jo, t'esperaré el que calgui.

Pels soterranis torno a casa
i als vidres la teva mirada
somriure que em llença
a buscar-te a les andanes.

El vent fred em gela les orelles,
que esperar d'aquest desembre,
que m'ha portat la necessitat
de tornar-te a veure cada dia.

Sé molt bé, que a cada hora nostra
m'agradaràs cada cop més,
que pels carrers de Barcelona,
et veuré, i sense remei, t'abraçaré.

I recordo les paraules de M.M.Marçal:

"Aquest amor, difícil
repte de les fronteres
que el glaç petrificava:
contraban de llum."