No sempre els pares tenen la raó

No sempre els pares tenen raó…

Durant molt temps seguia els passos de qui es definien com les persones que més em volien, qui m'han sorprès una vegada i una altra amb els seus alens d'afecte, les seves infinitats d'atencions, i crec que va arribar l'instant de sentir el dubte per onsevulla que ella residia.

Em pregunto, a cada moment que el meu pensament es perdien per les andanes d'una estació oxidada, extraviada i malament orienta, perquè aquell dia ella es va creuar en la meva via, perquè deixi de sentir tot el que anteriorment formava part de mi, d'un jo des de llavors potser sense significat.


Estic en aquell bar, com cada dilluns, assegut, repassant en les primeres hores de totes les primeres nits de totes les setmanes. Si bé mai he considerat rutinàries les meves pràctiques setmanals, aquestes em feia possarme vemell al reconèixer que l'assaboria amb intensa delícia.
Aquesta praxi era el resum d'una insignificant jornada, d'un simple dilluns, d'una poca prometedora setmana. Quina pensar, o potser que no acariciar de l'amarg sabor d'una setmana poc prometedora, tan sols igual a l'anterior.

Mentre repassava aquell tràgic i teatral diari, que descrivia una vegada més el cúmul d'injustícies d'aquelles persones que tan sols busquen un futur millor, vaig notar com el fi bufo que van formar les seves paraules a l'absentar-se del seu cos, van acaronar les meves preocupacions.
Jo sempre he estat feliç, i no dubto al mostrar que encara ho segueixo sent, i que ho era llavors, previ aquella petició d'un simple i càlid caputxino.
Jo sempre he estat feliç, i ho segueixo sent.
Jo sempre he estat feliç, sempre…
Però he deixat de ser jo

Quan vaig voltejar el meu cap, vaig poder sentir com els meus ulls van deixar de mostrar-me com s'havia creat la vida, de com la foscor s'havia convertit en llum, de com la pols s'havia transformat en fina sorra, de com els tolls s'havien disfressat de dolços llacs… com poder expressar que ella va embenar els meus ulls i em va perforar.

-Per favor, podria posar-me un caputxino ben calent, fa un fred horrible - acariciaven les seves paraules la meva suau vista mentre dubtava si avui era dilluns, si avui havia nascut o si la veritat residia en els pilars construïts amb anterioritat per la meva família

Quan ella em va observar, segur que va pensar quina devia fer un home sol, amb aspecte elegant, però amb rostre pesat… quin devia fer un home que pel que sembla podia tenir-ho tot, però que si se li acariciava mostrava que el també necessitava donar amor.

Mare, sempre va dir, que donar amor no es triava,es construïa. Potser els arquitectes sàpiguen prèviament com construir un edifici, com aplicar cadascuns dels fonaments que deuen formar la seva estructura sobre els imponents pilars. Jo no sé com es construeixen els sentiments, no sé si dec posar primer el tacte, el gust, o si dec oferir o rebre, no sé si es desstja abans que estimar, si es besa abans de saludar, o no obstant això, s'acaricia després de plorar, a mi m'ho van servir tot junt. Algú va edificar a Sara.

Mare, sempre va pensar, que l'amor, l'afecte, eren part de galanteig necessari per a continuar vivint, Mare persistentment segellava el sentiment, el plaer i la delícia d'aquest caputxino en quatre fulles emmarcades per un mateix títol.
Aquella nena va formar part de mi des d'aquest mateix moment, em vaig convertir en un principiant constructor, des que vaig buscar en la seva mirada el color del meu translucida paret que potser separava la meva mà del seu rostre.
He volgut convertir-me en aquest noi que trenca aquest llibre que encasella els sentiments en paraules, he volgut ser el poeta que allibera les seves vocals i les seves consonants a l'aire a l'espera d'escoltar bells versos, com Sara.

-T'estimo - em va dir quan es va despertar.
Aquell matí d'aquell dimarts va ser el meu primer dia després del meu últim dilluns. Com podia sentir que m'havia fos en algú a qui desconeixia el seu origen... ORIGEN, qui ha preguntat per l'inici de les coses, per ventura jo he mirat alguna vegada endarrere per a pensar que fer abans de donar el meu nou pas?.

-T'estimo tant que sempre recordaré com avui m'has fet ser una nena, trista perquè t'esperava sempre, en tot moment els teus llavis sobre els meus.- Insistia Sara.

Ella em descrivia que a la seva curta edat, havia il·lustrat en les parets de la seva infància, en el estucat de la seva adolescència, cadascun de les impressions, cadascuna de les excitacions que havia pogut patir. Cadascun dels segons que van acompanyar aquell matí, Sara va comentar que havia pogut observar tots els dibuixos que un dia va oferir a aquell mar de la platja que escoltava tots els dies els plors de la seva tristesa. Jo havia estat la sorra que li cobria, jo m'havia convertit en l'alba que escalfava el fred pensament de la nit.

Sara, la teva m'has mostrat que els els dilluns ja no tenen sentit sinó puc viure de nou aquest Dimarts. Com poder dir-te, que encara quan he estat més feliç que mai, et necessito, necessito un nou dimecres al teu costat per a oblidar aquest dimarts. Necessito aquest T'Estimo de nou.

Sara em va mirar mentre li servien aquest ardent caputxino, i em va oferir un hipotecat somriure. Em va mirar. Vaig notar que aquell moment, just quan em lletrejava el seu nom, que la meva medul·la, el meu tenor, i la meva felicitat s'esvaïa en cadascuna aquestes lletres que formaven tot el seu sabor.

Quan algú diu que sempre hi ha un segon perquè algú t'ensenyi que aquestes equivocat, t'està dient que sempre hi ha un minut per a dubtar, una hora per a odiar, i un dilluns per a oblidar.
Jo no vull oblidar aquest caputxino, aquest dimarts, aquest diari, aquest llibre trencat. Jo no vull oblidar que Sara va oferir tan sols en un matí la lliçó que ocasionalment imparteix l'alumne a un antic mestre. No vull arraconar que quan Sara em va mirar en aquella cafeteria vaig notar com vaig avorrir el temps que vaig passar observant edificis, analitzant l'homogeneïtat dels seus materials, l'equilibri de la seva estructura.
Quan Sara em va mirar, quan Sara em va besar, quan Sara em va acariciar va licitar per la meva la lluita, la batalla per a alliberar cada definició de la seva paraula. Lluito perquè Sara segueixi al meu costat oferint-me com plaure del meu dubte. Vull dubtar per tu Sara, encara que segueixo aquí els dilluns…

… ara m'agrada venir els dimarts a l'espera que surtis de treballar, perquè ja ningú manipularà els nostres dilluns, Sara ja ningú edificarà cap pilar en les meves mans quan t'acaricio, ja ningú segellarà en freds quaderns les paraules que t'escric, ja ningú podrà dir, que els meus dilluns estic sol…

… que faria sense tu Sara

- T'importa que et convidi