Estic en aquest banc...

Estic en aquest banc, solament...

M'apetia romandre en aquell banc durant minuts, potser durant hores. Dec reconèixer que quan em quedava allà, assegut, les agulles del rellotge es convertien en simples instruments que marcaven el ritme de la meva vida.

Sé, que algunes vegades tan sols gaudia amb els diferents rostres que joguinejaven a enfrontar-se amb el meu, en una lluita contínua d'ambigüitat, de mostrar felicitat on no la hi ha, de mostrar riquesa de l'olor podrida i perenne del seu alè, de convertir els seus plors en llavors de felicitat. Aquests moments on tan sols em centrava a observar a qui s'atrevien a ser prop de mi, en la popa d'un vaixell enfonsat, era quan, si cabia, em sentia més sol. Potser com ara, o potser des que aquell dia que algú va voler dir-me que la meva vida no valia la seva companyia, que potser, la meva vida, no era res.

Estic en aquest vaixell, en aquest banc, sol i trist, estic aquí, assegut, observat per aquests arbres que em conten tantes vegades, que jo no estic orfe, que uns altres, que van acompanyar la meva fortuna, han patit el seu dolor entre aquestes fustes, aspres, fredes i sense sentiment.
Ara m'acordo de quan un murmuri em recorda contínuament, cada nit, que altres germans, juan, pere, sense oblidar-me d'anna, punts milers de Juans, punts de Peres, i sense oblidar-me de les meves Annes, tots ells han deixat una paraula de desig, panteixos d'esperances, panteixos d'il·lusions, llaminadures de malaltia en aquell banc, en aquell vaixell ... Pobre anna, pobre juan.... pobre jo.

Estic en aquest banc, sol, trist

Encara m'enrecordo, anna, la meva amiga anna... la meva estimada anna, anna de dolor, anna de sofriment, d'amargor, de melangia, Anna, sense més, anna de companyia, anna sense ningú.

anna sempre s' asseia al meu costat, tots aquells dilluns, o eren dimarts (mai he sabut diferenciar-los) i em prestava la seva passiva atenció. Mai va saber asseures correctament, aquells dilluns, o dimarts (mai he sabut la seva diferència) s'apropava i s'adossava a aquells quatre aspres barrots, sense protegir la seva femenina ombra. Mai la vaig veure creuar les seves cames, mai vaig veure tapar-se el seu escot que mai podia ignorar. Potser anna mai es va adonar del seu masculí però frèvola manera de caure en aquell banc, però jo mai vaig poder deixar de observar-ho. Sempre em va provocar sorpresa la seva manera de dirigir-se a mi, no era el seu client, no era la seva família, tan sols era jo, en aquest banc. Ella sempre m'obsequiava amb un profund petó, amb l'olor que deixa en el paladar aquestes maduixes d'estiu, vermelles, perpètues. Quan em besava, de vegades m'acariciava el rostre, m'acaronava amb el seu palmell, i em recordava el meu feble somriure. Després anna, em deia que m'estimava i marxava. S'incorporava, s'ajustava la seva faldilla i em repetia, mentre s'allunyava de nou, la seva felicitat... et trobo a faltar anna

Estic en aquest banc, trist

Et trobo a faltar anna,
Qui em pot fer riure ara..., ara que les teves cuidades mans ja no s'apropen mai a saludar-me, a cuidar-me. Aquestes luxoses mans per a qui frega el risc, luxoses mans per a qui juga amb el vaivé de la fortuna, aquestes mans ja mai em reben,
... anna, perquè mai em vas tocar... anna, perquè em sento sol i buit, anna...

estic en aquest banc, trist, sol

Avui anna ja no està, tampoc Anna, crec que anna mai va tenir la seva pròpia majúscula, igual que jo mai vaig tenir lletra cabdal per a ella, mai vaig tenir nom. anna m'has deixat sol aquí, recordant-me que algú em va dictar amb particular detall la meva poca estructurada vida, la meva anárquica vida, la meva contristada vida.

anna on estàs per a besar-me...,

estic en aquest banc trist, sol, amb les meves maduixes