No sé

M'agrades, quan mires i dius
que estimes, i els ulls brillen
dins la nit fosca del demà,
que somio a cada forat que tinc.
El núvol al cel, rogenc del vespre,
no marxa, capciós, al adéu
del sol, i t'estimo, i t'enyoro
als racons del temps, que faig teus
cada dia, cada nit, cada segon.
I et sé trista, quan no m'acompanyes,
i em sé absurd, de no poder-te abraçar
i dir-te que somriguis, que no amaguis
al cap el cor, a la raó el que sents.
Em sé absurd, quant et sé lluny,
i et vull ajudar, i la pluja cau,
aquí i enllà, i et mulles conscient
que seré on vulguis, quan ho desitgis.
Crema les culpes inexistents,
de l'ahir i del avui, fes real
allò que sents, no et demano
que oblidis, que diguis adeu,
que no ho vull ser tot... però deixa'm...
si us plau.. ser una part de tu...
Com tu ho ets ja... de mi.