NO EN RESTA RES D’AQUELLA BARCELONA

O gairebé res, ja no hi ha carrers empedrats amb llambordes per on navegaven trontollant tramvies tripulats per homes vestits de vellut a l’hivern i de “ralladillo” a l’estiu, enterraments de tres capellans precedits per un escolanet portador de creu alçada desfilant darrere un cotxe funerari arrossegat per quatre cavalls emplomallats. Que s’ha fet dels escombriaires que convocaven a les minyones a toc de corneta i abocaven les deixalles en aquells carros verds arrossegats per robustos cavalls bretons? Han desaparegut els nois que recorrien el carrers, carregats amb una pila de diaris tot pregonant: “Ciero, La Prensa”. I els cirabotes, els homes anunci, els urbans amb salacot o els fanalers que encenien l’enllumenat de gas. Tampoc no hi ha motos amb sidecars ni Biscuters. De tot això no en resta res, tampoc dels meus vint anys, en realitat si que resten algunes coses dels meus vint anys: una certa ingenuïtat, moltes de les il•lusions d’aleshores, esperances i ganes de viure, ideals utòpics, gairebé impossibles, però ja ho va dir algú: demana l’impossible.

Gener 2010 Josep mª Sarabia