No em diguis senyora i deixa'm viure tranquil·la, vols?

Deixo enrere una vida, una casa i un espòs. Deixo enrere una família i una situació estable. Deixo enrere un poble i una gent que semblava que m'estimava força. Em disposo a trencar els records, a trencar-te a tu. Vaig viure molts moments al teu costat, moltes emocions, sentiments i somnis fets realitat, el desig de tenir una família i una llar. Tot i així, ara que estic lluny m'agradaria dir-te que si no torno és perquè m'ho impedeixen els kilòmetres i la consciència que em remou.
Allotjada a una habitació d'un hotel luxós, dormiria si no fos perquè plou i la pluja em recorda a llàgrimes del cel que m'estalvio de bessar jo, i així les bessa ell per mi.
Qui diu que el cel no sent res? Deixaré de pensar en tu durant uns instants i em disposaré a matar tot els pensaments teus que em vinguin a la memòria. Et recordaré com allò que no imaginava poder tenir mai i deixaré lliure la ment i la imaginació durant solament aquests instants perquè viatgin fins al teu costat. Però passats aquests pocs segons tornaré de nou a començar una altra vida on tu deixaràs d'existir.
Ja entra el sol per l'escletxa de les finestres i el despertador deu fer estona que sona, són les nou del matí i segueixo tenint son després d'haver dormit gairebé nou hores.
M'he vestit i baixo per les escales de l'hotel direcció al restaurant per esmorzar. Després d'omplir-me la panxa em prenc vuit dies lliures per fer el que vulgui (no tinc ningú que m'esperi a casa així que...). Surto de l'hotel i abans però, dono les claus de l'habitació a la recepcionista, que amb un somriure d'orella a orella em diu: "Gràcies senyora Forneguera".