no cantaven els millors ocells

Vaig fugir de la teva presó
on malvivia, tu no te´n vas adonar
aquell dia, estaves encegada
en el teu món.

Vaig marxar de puntetes,
sense odi ni melangia,
deixant el meu cos nu damunt el teu
que de plaer moria.

I el fosc carrer
em va portar descalç
per camps plens de margarides
mai trepitjades per ningú.

No cantaven els millors ocells,
no havia cossos, les ments
dibuixaven els petons
que eren els llavis dels sentiments.

Eres la meva droga, TU
i a l´inici et vaig enyorar,
però vaig imaginar un món
on l´ànima és ALGÚ.

Vaig sentir per primera vegada
el vent suau de la solitud.
I encara que no t´ho creguis
vaig recuperar aquell cos malferit
i l´omplí de plenitud!