Nits de festa major

Quan cada tarda quedem allí al cafè i, com sempre, arribo una mica tard (problemes tècnics, ja ho sabeu), els vostres caps es giren per mirar-me i somriure'm. "-Ei!", us dic. M'assec, demano el de sempre i encetem la conversa allí on l'havíeu deixada (que sou uns xafarders de mena!).
- De debò ja ho han deixat?
- …aquesta gent… però qui sap, potser no estaven del tot bé.
- Però si ahir la vaig veure amb en Pere!
- Canviant de tema… què farem aquesta nit?
Començàvem l'eterna discussió. On tothom proposa coses diferents i sempre acabem fent el mateix. Un petit ritual que acaba quan repartim les cartes i comencem a jugar-hi fins l'hora de sopar.
Aquella tarda no estava per la conversa, estava més pendent de tu, dels teus gestos, de la teva veu i els teus ulls. De feia uns dies que no podia evitar aquest petit sentiment que tendia a créixer dins meu, tot i sabent que estaves sortint amb la Judit, sí, aquella noia que és model; i que mai podria estar a la teva alçada.
Però cada tarda acompanyant-te a casa, cada nit sortint plegats amb la colla, trobava uns minuts per poder arrencar una conversa tu i jo sols, i així poder-te conèixer una mica millor.
Potser aquella nit que vas explicar-me tantes coses no me les vas dir perquè era jo, potser només vas fer-ho perquè necessitaves desfogar-te amb qui fos.
Veure't a contrallum, assegut davant meu, amb aquells ulls de cel vermells de les llàgrimes que no volies deixar sortir em va entendrir. Se'm va eixamplar el cor, estimant-te encara una mica més. No sabia com dir-te que havia de marxar, doncs ja eren quarts de vuit del matí i portàvem més de tres hores xerrant. D'acord que jo tampoc volia marxar però encara em quedava un llarg camí fins a casa.
Vas dir d'acompanyar-me un tros i, encantada, et vaig dir que sí. Tenies les galtes humides. Vaig adonar-me'n quan vam passar sota el primer fanal. Durant uns breus instants vaig mantenir una lluita interna: eixugar-te les llàgrimes o seguir caminant en silenci com fins llavors. Entenent que no tindria cap més oportunitat com aquella vaig aturar-me i, amb el dors de la mà, vaig assecar-te aquelles restes de llàgrimes.
No ets gaire més alt que jo però em sentia petita. M'estaves mirant tan fixament amb aquells ulls blaus, tan blaus… no sé si vas ser tu o vaig ser jo, però el resultat va ser el mateix: un petó. Humit encara per algunes llàgrimes i amb regust salat.
Al separar les nostres cares vaig comprendre que el que havia fet no estava bé. Tenies parella, estaves en un moment baix i jo me n'havia aprofitat. No vaig gosar tornar-te a mirar i amb veu baixa vaig dir-te que no calia que m'acompanyessis més estona, que ja tornaria jo sola. Et vaig fer un petó de bona nit (sí, a les vuit del matí) a la galta i vaig començar a caminar, sense mirar enrere, a pas ràpid.
Sabia que feies cara d'astorat i sentia com els teus ulls em seguiren fins que vaig arribar a la cantonada i vaig girar.
Allí vaig recolzar-me al mur i vaig quedar-m'hi uns minuts, potser amb l'esperança que vinguessis a buscar-me, potser amb la fe que fos jo qui t'anés a trobar de nou. Creava una idea, la descartava i em sortien dos problemes més. I tan sols per un petó!
Vaig posar-me dreta i vaig córrer fins a casa, ja que no podia arribar després que els meus pares marxessin a treballar, i poc faltava!
Abans de pujar a casa vaig saludar la Lola, la fornera, que va regalar-me un croissant. És una santa aquesta dona! Just posar la clau al pany ma mare va sortir a rebre'm i el meu pare va obsequiar-me amb un immens badall. Bon principi, si senyor. No estava d'humor. Res d'esmorzars familiar, bromes a primera hora, res de res. Petó a la mare, petó al pare i a l'habitació.
Quan feia poc més d'una hora que era a casa vaig quedar-me sola. Em vaig dutxar, canviar, endreçar una mica la casa i esmorzar. Devien ser dos quarts de 10 i jo encara sense dormir! I pensar que aquella nit tornàvem a sortir… i et tornaria a veure. En part no volia. I si acabàvem com aquest matí?
Rzzzzzz, rzzzzzz!! Ostres, el vibrador del mòbil. Qui era tan d'hora? Qui havia de ser sinó?
- Ei Pep! Bon dia!
- Això dels mòbils no m'agrada… jo que et volia sorprendre…
- Són coses que passen.
- Doncs això, volia preguntar-te si aquesta tarda tens res a fer.
- Tenint en compte que encara no he dormit… a quina hora vols quedar?
- Abans de sopar ja em va bé, que jo també he de dormir encara. Et va bé a les 8?
- Vida de festa major, eh? Les tardes ja no són el que eren.
- Com ho saps? Jaja.
Una hora al mòbil amb el Pep, un amic de tota la vida, no sé pas què faria sense ell, però no vaig explicar-li res del que va passar amb tu.
Em vaig llevar tard, però massa d'hora pel meu gust. Altre cop a la dutxa, un entrepà, canvi de roba i a buscar el Pep a casa seva. No podia viure més lluny, no… Volia encarregar-me que li fes un muntatge fotogràfic del seu treball de recerca. Cap problema, després de festa major el que faci falta i més.
Havíem quedat amb la colla a les deu al cafè per sopar. Un dia que arribo d'hora i no hi ha ningú… quina gent! A un quart d'onze, quan ja tenia intenció de sopar jo sola vas aparèixer tu. Venies caminant amb els ulls clavats a terra i vas assentar-te a la teva cadira de sempre. Van ser uns minuts incòmodes fins que va aparèixer l'Albert:
- Ei parella! Aquesta nit més festa, val? Ahir vaig quedar-me amb les ganes de conèixer l'amiga de la Cristina…
I ell solet va anar parlant fins que ja hi érem tots. Va ser un sopar com els de sempre però diferent:l'Albert parlant del seu proper objectiu, la Maria i el Daniel com sempre en el seu món, l'Andraia planificant la nit hora per hora i la Sara trucant el noi amb qui havia decidit passar aquella nit. Però ni tu ni jo obríem boca més que per menjar. Alguna cosa no rutllava i tots se'n van adonar, tot i que ningú va manifestar-ho en veu alta.
La nit va seguir el seu curs sense incidents fins les 6 i després d'esmorzar a la fleca tothom va anar cap a casa seva, que l'endemà era l'última nit i calien forces.
- T'acompanyo. - vas dir-me.
- …no fa falta, et cau massa lluny de casa, no pateixis…
- No t'ho preguntava pas, t'acompanyo i llestos. - et vaig mirar resignada.
Vam estar silenciosos durant mig camí. Prop del parc Verd vas passar-me la mà per la cintura i jo me'n vaig apartar. Vaig fer un gran sospir i aixecant la vista per primer cop cap als teus ulls vaig deixar-te anar el meu monòleg, preparat durant el matí:
- No trobo bé allò que vaig fer ahir. Estaves en un moment baix: no veus gaire la Judit, a casa les coses no et van del tot bé, te'm vas posar a plorar i m'agrades. De fa temps. I me'n vaig aprofitar i no n'estic orgullosa. Em sap molt greu. Ara no vull que facis una cosa que potser no faries si estiguessis bé, perquè jo vull que estiguis bé. I…
No vaig poder acabar. Estaves molt a prop meu i allò era trampa. Tenint-te tan a prop no puc pensar amb claredat. Ho sabies i encara ho saps.
- Recordes quan vas marxar ahir al matí deixant-me plantat? Sabia que eres rere la cantonada però no sabia si anar amb tu. Ara ja ho sé.
I ens vam fer un altre petó, també humit, aquest cop per culpa meva.