Nit de noces

La marxa nupcial encara ressonava al seu cap quan va començar a deslligar-se el tocat que aguantava el vel del vestit de núvia. Ajudant-se amb els dits oberts de les dues mans, va posar a lloc els seus cabells de color atzabeja. El contrast d'aquell negre intens i lluent amb el pujat carmesí vermell dels seus llavis, feia ressaltar encara més el blanc de la seva pell.

Mentre seguia despullant-se molt a poc a poc, la seva ment es va perdre pels records. Per qüestions de feina del pare, als 10 anys van haver de deixar Barcelona i anar a viure a La Bisbal del Penedès. Aquells 3 anys van ser els més cruels de la seva vida.

Sempre havia estat extremadament guapo per ser un nen i com a la mare li agradava fer-li dur els cabells llarguets, era normal que el confonguessin amb una nena. A Barcelona això no havia estat mai cap problema, doncs si pel carrer s'aturaven a xerrar amb qui fos i es produïa la confusió, la mare li premia fort les galtes mentre aclaria somrient el mal entès. Però amb escola i companys nous, les brometes vers la seva feminitat dia rere dia s'anaven tornant més insistents, despietades i desagradables. El pitjor va ser en Joan, un nen un parell d'anys més gran i que fins i tot va arribar a vexar-lo sexualment més d'un cop, metre l'escarnia fent mostres de fàstic.

El retorn a Barcelona li va fer prendre consciència de moltes coses. Finalment amb 25 anys i tot el suport dels pares, va aconseguir que li practiquessin un canvi de sexe. Ara ja era tota una dona i just als 27 s'havia casat amb un bon partit.

Ja només duia posat la cotilla d'encaix, les mitges i les sabates de tacó, quan pel mirall va veure com ell se li apropava per darrera i abraçant-la li xiuxiuejava "ets una nina, estàs preciosa" Ella tancà el llum, es deixà caure damunt del llit i mentre s'obria de cames, va pronunciar interiorment per a si mateixa "T'odio, Joan, i algun dia et descobriré qui sóc, però primer faré que desitgis fins a embogir, allò que sempre havies menyspreat."