NIL

Un relat de: Carla Fernandez Ruiz

La mare plorava sota la pluja, agenollada just al mig d’un basal, mirant al cel, implorant que li tornessin la cosa més valuosa de la seva vida. Estàvem a la vora de la carretera, jo la mirava distant, amb un gessamí blau relliscant per la meva galta, la situació em superava i, veure-la tan enfonsada m’angoixava encara més. Però tot just això és el final d’una desgràcia inevitable, una desgràcia que desitjaria no haver viscut, ni que ningú hagués de passar. Tot té un principi i aquesta història també..

Era un dissabte el matí, dormia com un soc, i en Nil que ja era ben despert, em va començar a empipar tirant-me coixins. El coixí el cap em va despertar, i aixecant-me àgil, m’hi vaig tornar diversos cops. Els nostres llits estaven de costat, així que tenia molt bona punteria i el tocava cada cop, però tot i això ell era més gran i més fort, per tant ell guanyaria aquella guerra tan intensa. El crit de pau va ser la mare escridassant des de la cuina, els dos vam aturar el joc i inciant-ne un altre, de qui arribaria abans a la taula. Vaig ser jo el primer d’arribar, però no per gaires dècimes. La mare havia preparat torrades amb xocolata, perquè sabia que així estaríem callats una bona estona, concentrats en el menjar i ella podria fer les seves coses.
Mentres menjava el mirava, estava devorant ja la sisena torrada, i donava gràcies per aquests moments amb ell, tot recordant el meu despertar. Desitjaria que els caps de setmana no marxés tant el vespre i tornés de matinada cansat, i dormís tot el dia següent. Va canviar al fer els 18 anys, marxava més de casa, i jo sempre em quedava sol, sense saber amb qui jugar. Però a la mare tampoc li agradava gaire, i les nits que sortia, la mare es quedava esperant-lo al sofà fins que no tornava. Un bolet al cap em va fer sortir dels meus pensaments, i em vaig adonar que només m’havia menjat la meitat de la primera torrada. Vaig girar el cap dirigint-me al meu germà, i el vaig mirar amb gràcia.
Vaig pujar minuts més tard, després d’endressar la taula. La resta del matí vaig estar jugant a la consola, escoltant música i escrivint. Com si només haguessin passat minuts, la mare va cridar, aquest cop per dinar.
Els tres vam acompanyar el dinar amb una conversa no gaire interessant per mi, però la mare semblava que li apassionava explicar les classes de zumba, així que la vam deixar fer.
En acabar els postres, en Nil va comentar que sortiria de festa, i a la mare li va cambiar la cara, estava segura que aquella nit, com totes les altres, l’hauria de passar mirant el ‘’teletienda’’, fins que no arribés en Nil i no li agradava gaire el pla. Jo vaig dissimular l’enuagament amb el menjar al sentir el que habia dit.Vaig ajudar a la mare a desparar la taula, i després vaig corre cap al sofà per mirar la tele. Quan vaig obrir els ulls ja eren les sis, i sentia l’aigua de la dutxa córrer, era en Nil preparant-se per la nit. Encara que el meu cos sentia que l’acabava de xafar un camió, em vaig posar dret i al veure la meva mare encara dormint, vaig considerar que potser volia carregar energia per resistir el son tota la nit. Els deures s’havien de fer, així que amb les forces que em quedaven, vaig obrir l’agenda amb el propòsit de fer-los. Em va portar una hora, i al mateix temps que vaig fixar la mirada en el rellotge, la porta de l’habitació es va obrir i en Nil es va acomiadar amb un simple i sec ‘’Adéu’’, que no em va donar ni temps de respondre. El sopar, l’últim àpat del dia, ja només érem dos, i la por corria per els nostres cossos, però els dos ja ho sabíem dissimular molt bé.
Quan vam acabar de sopar, vaig desitjar una bona nit a la mare i vaig entrar al llit. Intentava agafar el son, però, i si no el tornava a veure? i si tenia un accident?, finalment em vaig adormir.
La mare em va despertar a les 4 de la matinada, deia que no havia tornat en Nil, i de seguida vaig notar la desesperació surar per el mur que havia construït al seu voltant per amagar les seves emocions. La mare em va demanar que em quedés amb ella al menjador, i intentava no adormir-me al sofà, encara que no donava importància que encara no hagués arribat, al fons de tot sabia que potser estava malament.
Vint minuts més tard, va començar a sonar el telèfon, la mare el va agafar. Intentava llegir la seva cara, però era massa difícil. Es va posar la mà a la boca, com si intentés retenir l’aire,i va ser aquella expressió la que ho va dir tot; la veia paralitzada, sentada al sofà i amb el telèfon a la mà. Em va assenyalar amb el dit índex les escales i com si ja sabés el que feia, em vaig començar a vestir. La mare va penjar i va córrer cap a mi. Jo era el seu refugi, em va abraçar, i em va dir que en Nil havia tingut un accident…

I és aquí on em trobo ara, al mig de un infern etern. En Nil ha mort, i em fa por no ser tan fort com ell. Jo sóc l’ Arnau i no puc fer de Nil per consolar la mare, fent parar el patiment.
Sense tu, res Nil, res….

Comentaris

  • Autèntic[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 09-05-2022 | Valoració: 10

    Com expreses de bé una realitat de la que ningú ens podem escapar. M'ha donat la sensació de viure-ho . I caram com costa d'acceptar un fet com aquest. El problema és que mai ningú ens ha ensenyat a acceptar-ho. Forma part del procés de la vida .

    M'agrada molt llegir-te!!.

    Felicitats pel teus relats.

    I molt agraïda pels comentaris que em fas en els meus relats de novella.
    Penso que inclús les teves opinions estàn ben escrites.

    Gràcies !!!!

    Rosa

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Carla Fernandez Ruiz

2 Relats

3 Comentaris

753 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor