SOMNIS PERDUTS?

Jo tinc somnis, són somnis força especials, aquests somnis no els té qualsevol. Són somnis rebuscats, somnis d’una persona forta, que no té una vida gaire complerta, li falta una peça per completar la seva vida i poder complir els seus somnis. Però sense ella és impossible, ella em feia tocar les estrelles, veure el món d’una manera completament diferent, sentir-me segur de mi mateix i mirar sempre cap endavant. Ella és la meva mare, una persona forta, amb molt caràcter, però al mateix temps la persona més especial i carinyosa del món. Només ella em podia consolar, podia buscar-li una solució a tot. El que jo no sabia era que ella també tenia una petita preocupació un petit buit que ella s’esforçava per amagar de mi. Pero aquest es va anar fent cada cop més perceptible a la seva vida, fins a convertir-se en un gran problema impossible de continuar tapant, una malaltia. Jo sabia que en realitat aquesta malaltia no només afectaria a la meva mare,també jo rebria els efectes de la depressió de la meva mare i em deixaria una gran marca en cas de perdre-la. Jo no em volia quedar sol, sense ella, em feia molta por, massa. És aquí quan comença la meva història, una història que ningú es mereix viure, per això crec que ha de ser explicada.
Tot va començar el 19 d’agost del 2015 quan a la meva mare dies abans li va sortir un quist a la cama, després, ella va voler anar al metge, per prevenir qualsevol malaltia, però va arribar amb males notícies a casa, el doctor Vilanova, li va dir que s’havia de fer més proves per evitar complicar més les coses. Complicar més les coses? A què es referia? Em vaig imaginar lo pitjor, i només pensar la paraula del que em pensava que tenia, una i una altre vegada, em va frustrar, i és clar, vaig plorar.
La malaltia que pensava que tenia la meva mare va durar a la meva ment el que van durar les proves, fins el 4 de setembre, quan el doctor va trucar per donar els resultats. El soroll al principi ens va paralitzar, i les nostres mirades es van trobar. Vaig centrar els ulls en la mare, quan de cop va poder tornar a la realitat i agafar el telèfon. La meva mare amb cara d’espant i la veu tremolosa va respondre, predint el seu destí. En aquell moment li va caure una llàgrima i va sentir que el món se li queia a sobre. Aquella situació em va portar a un estat de desasperació, i nomes vaig poder enfonsar-me més del que ja ho estava, sense saber res més, només veient el seu rostre en càmera lenta. Va ser llavors quan vaig arribar a la conclusió que la meva mare era una heroïna. Era una malaltia que no vull nombrar, del fàstic que em fa, va estar anys fent quimioteràpia, lluitant més per mi que per ella, cada dia, i jo, lluitant per fer veure que no em passava res. Aquells anys ens vam unir més que mai, ens vam dir tot el que mai ens havíem dit, i de veritat, em va agradar. I ara, que tothom sabia que podria ser el seu final, ara ho viviem el màxim? No era just. No.
Cada dia me’n arrepenteixo per no haver-lo viscut el màxim amb ella, però tampoc em puc culpar, això de vegades passa, i he après que en canvi de lamentar-me, haig de ser on sóc ara, i simplement viure el moment. La imatge de la meva mare havia canviat, però ella no, ella era la mateixa. Els cabells l’hi havien caigut, però els seu somriure et feia mirar-la amb un altre pensament, va seguir sent ella i lluitant fins els 15 de juny del 2016, quan la seva salut, segons els doctor, estava caient en picat. Només vaig voler estar amb ella fins el final, com ella em va acompanyar a mi al principi. Els ulls que em miraven, ja no brillaven, el seu rostre s’havia relaxat, només vaig poder fer-li una abraçada i donar-li les gràcies. Les gràcies per ser el suport durant 17 anys a la meva vida, i finalment vaig tornar a pensar amb els somnis. Els somnis encara els podíem complir, perquè ella encara hi era, ara, dins meu.T’estimo mare.