Ni Prínceps Ni Ventafocs.

Sovint ens queixem que no ens estimen, o que potser no ens estimen com voldríem. El més usual és queixar-nos que no ens estima qui volem que ho faci. Plorem en un moment quan necessitem consol, i sembla tot un drama, però quan riem i fem veure que no passa res, llavors és quan inconscientment patim més. Tenim aquells pensaments en ment i no els podem deixar passar. Som dèbils. És fàcil no saber veure més enllà del nostre nas, o més ben dit, del què ocupa el nostre cor.

El moment crític és quan les comparacions es fan odioses. Mirem al voltant i no sabem veure res de bo que allò que ens agradaria tenir, i com no, tothom té el que nosaltres no posseïm. Ens preguntem què és el que no tenim nosaltres que els altres sí. Som ridículs? Poc interessants? No donem la talla en moltes coses? I si la pregunta és, que no ens sabem fer estimar? Fantàstic, ja tenim el dilema que ens fa baixar en picat la nostra poca autoestima. Després d'un cop, d'un error, ja tot és negre, l'ampli ventall de grisos s'ha vist esfumat per regnar un món de foscor. I més trist és que no podem fer absolutament res per arreglar-ho. No és en mans nostres. Farem el possible per fer adonar als demés que som mereixedors del seu cor i, amb molt poca gràcia aconseguirem just el contrari.

Ara ja no som més lluny de qui ens fa patir, sinó que som més lluny del que ens valorem, i desgraciadament, de la racionalitat també. Aprofitarem qualsevol moment per fer creure el què no és. Estimarem a la primera persona que se'ns planti al davant per fer-nos valer, l'agafarem fort creient-nos que aquell ser és el millor que ens ha passat mai per la nostra existència i que tot el passat és boira, pol·lució. En el moment que la pluja arribi i faci el dia una mica més clar, ens adonarem que ens hem equivocat, que el sol no és tant brillant i que la nit no és tant fosca, que el què tenim no ens agrada i que ho tenim per no tenir res. Un cop més tornarem enrere, voldrem allò que no tenim i tant anhelem, tot i saber tenaçment que no és possible, farem un pas en falç i menjarem la pols del terra mentre ens arrosseguem.

Així doncs, la pena, sovint és motiu per fer entendrir, temporalment, els cors més durs. Polsims màgics ens donaran com la ventafocs el príncep fins a mitjanit, però com que la vida no és un conte, no hi haurà sabata que deixem al camí, de fet, no hi haurà príncep que ens corri al darrera. Ara serà el moment de plorar sobre la carbassa, i el consol, si menys no, de uns quants ratolins. Què és el que necessitem per despertar? Ben segur que dotze cops de campana no funcionen.