La Meva Professió En El Dia De Demà.

Ja sé el què vull ser de gran. M'ha costat molt decidir-ho, però al final tinc clar el què vull esdevenir. De gran seré un nen petit, però no un nen petit qualsevol, no, no, jo vull ser un nen petit-gran. No és tant difícil d'entendre, és molt més senzill del que sembla. Us ho explico: A mi el que m'agrada és haver d'anar a classe, classe de primària, on aprens a comptar i els colors, els animals i a cantar cançons. Jo no vull anar a treballar quaranta hores setmanals; amb trenta hores de classe a la setmana ja en tinc prou, potser alguna activitat extraescolar no em desagradaria, qui sap? Això sí, amb pocs deures.

També l'avantatge del dinar i el sopar que t'ha preparat la mama, i posar-me a plorar perquè no m'agrada el què hi ha, però m'ho menjaré. Tampoc els ho he de posar fàcil als pares, no trobeu? Després de sopar, ja comença la millor vida; mentre els papes freguen els plats, escombren el terra, planxen o bé fan el dinar de demà, jo estaré escarxofat al sofà mirant la televisió i, quan vinguin ells a assentar-se a mirar-la amb mi, no pararé de fer zàping fins que es posin nerviosos i facin algun crit, "Marc! Ja n'hi ha prou, no?!" i jo encara faré un parell de zàpings més -abans de temptar la sort, clar- . A la fi i a la cap, sigui com sigui, et vindran al llit a colgar-te i a fer-te el petó de bona nit que tant desitges.

Quan us he dit que volia ser un nen petit gran, ve a ser, que vull fer aquest estil de vida que us he explicat, però que al cap de setmana vull uns dos-cents euros, per capricis personals: anar al cinema i després a la ovella negra a prendre algunes cerveses negres. També em gastaria aquests diners doncs per entrar a la discoteca i ballar molt -sense comptar que un parell de cubates caurien-, i per gasolina, perquè hauria de tornar a casa amb la moto. No em compraria llibres ni discos compactes, això ja m'ho regalaran els papes. Sóc el seu nen mimat i consentit!

Després arribaria a casa i la mama em renyaria, faria pudor a tabac, marihuana, vodka i el pitjor, pudor a nois, els papes cridarien i muntarien un espectacle mentre em remenarien les butxaques i la maleta. Trobarien caramels, preservatius, paper de liar, flyers de discoteques obscenes, i mentrestant anirien dient que no puc seguir així, que això no es fa, que he de créixer, madurar, tenir sentit comú... Per dintre jo no els faria cas, m'entraria per una orella i em sortiria per l'altra, aguantaria el xàfec durant una hora o així i després ja tornaria a ser lliure. Tot i això, no és més fàcil i més divertit ser un nen petit, on l'ètica i la coherència la porten els pares i tu només has de preocupar-te de viure i passar-t'ho bé, on les obligacions tenen forma de plastilina i els deures forma de gomets de colors?

Heus ací, el meu motiu per ser un nen petit-gran.