NEGUIT

Queien borrellons de neu, i des de darrera la finestra mirava com queien, com cobrien els carrers de l'entorn de la plaça, com de mica en mica els arbres es tornaven blancs, com la gent passava amb el paraigües obert i tots els paraïgues eren blancs ...
Ho veia amb el front apretat contra el vidre de la finestra, d'aquell pis gran, molt gran, on hi feia calor, gràcies a la calefacció de gas-oil.
Mirava cada bocinet de neu blanca, dipositada sobre el balcó, mirava com en tocar a terra feia crèixer el gruix de neu que feia de catifa blanca, i que als matins era gelada.
Tinc el cap ple de records d'aquells Nadals a Cerdanya, i en recordar, sento un neguit inmens, com si em fes mal l'ànima.
M'agradava aquell paisatge, amb el llac glaçat ...
Aquell Nadal nevat, que em feia caminar mig lliscant de tornada de la misa del Gall.
La taula ben parada, el brou calent, i els fills a taula, no es podia demanar més.
Són Nadals que queden en el record i m'omplen de neguit, perque no he aprés a gaudir-ne amb el seu record, potser perque enyoro aquelles imatges.
M'haig de repetir constanment, que puc estar contenta d'haver-les viscut.
Puc estar-ne contenta... i tant que puc estar-hi.