Naixement

La llum era engolida per un punt negre com la nit. L’espai és col·lapsava i semblava que el temps anés enrere, el Bing-Bang retrocedia i tot semblava més i més lent. Els estels és menjaven els seus planetes com el Déu Saturn és va menjar els seus fills i tot el que era, ja no era. I tot el que podria haver sigut, tan sols era una pensament.
Aquell garbuix de llampecs de llum encara no havia arribat a un planeta tan petit i insignificant com el planeta blau anomenat Terra. Tot girava i semblava que aquell sistema solar estigués al bell mig de la creació...
Les ànimes que feien segons, dies, mesos, anys, segles, mil·lennis, havien deixat l’escalfor dels seus cossos, ara retornaven...l’Apocalipsi era propera, el principi dels temps tornaria, per començar de nou, però perquè tan sols en aquest planeta tan petit?
Els que encara vivien, podien veure les llums de tot un Univers en convulsió. Fantasmes del passat neguitejaven al seu voltant, però no tenien por, perquè tenir por? El temps s’ha acabat i la vida continua...per quan de temps?
D’en mica en mica poden veure com els estels es van apagant i un gran raig de llum travessa l’Univers per perdés en un punt i desapareix. Poc temps després la foscor omple tot l’espai i es pot observar com la Lluna comença a abandonar-los fins que ja no es pot veure. Tan sols queden ells...i perquè ells?
Com una gota d’aigua en mig de la mar, la Terra suspesa enmig d’un res universal, espera...però què?
De sobte l’energia del cossos comença a separar-se d’ells. Una claror omple cada racó del planeta. Els esperits s’uneixen a les noves ànimes i el planeta sembla tornar-se petit, cada cop més petit...minuts després i tan sols és un cap d’agulla envoltada d’immensa energia, i llavors...Neix una nova Vida.