Mura, Sant LLeïr i el castell

Mura, Sant LLeïr i el Castell.

Ens havíem citat a les 7,30 a la cantonada de la Plaça Granados de Sabadell, volíem avançar la sortida per tenir més temps en la excursió pels voltants de Mura, en la que ens faria de sherpa el Joan Escoda i Prats. Acabàvem sortint passades les 8,00 amb l'esperança que fórem quatre enlloc de tres; finalment seriem : el Tomàs Irigaray López, el Feliu Añaños i Masllovet, i l'Antonio Mora Vergés, els qui abans de les 8,45 ens trobaríem amb el Joan i la seva esposa, a l'entrada de Mura.

Aquest poblet encisador, gaudeix a primera vista de totes les avantatges del progrés i de cap o pocs dels seus inconvenients; el Joan matisaria desprès que tenen metge un únic dia a la setmana, i atenció d'infermeria en dues ocasions, i que aquesta imatge -com veuríem al migdia- és parcialment certa de dilluns a divendres, i bàsicament des que s'inicia el curs escolar, fins que s'acaba , moment en que el poble s'omple de veïns de "temporada" .

Mura pertany al Bages, malgrat tenir una profunda vinculació amb les terres del Vallès, i ser Terrassa, enlloc de Manresa, la destinació més habitual dels vilatans quan volen obtenir serveis dels que per la seva dimensió n'estan mancats.

Faríem un recorregut de "guiris" en el sentit de persones poc o gens caminadores; ens arribaríem fins l'ermita de Sant Antoni, on sembla hi ha un fresc en el que els models per a les figures dels àngels, foren la mainada que vivia a Mura fa més de 30 anys. Aquesta ermita - com quasi tots els llocs de culte - s'obre en comptades ocasions, i dissortadament no coincidíem en un d'aquells dies. Continuaríem seguint el curs de la riera o torrent d'Estenalles, on trobaríem la font del Rector, la font de l'Escolà, el Gorg del Pare i finalment la Roca Llarga, així dita perquè en un extensió de més mig quilòmetre es troben un seguit de baumes de to rogenc. Ens aturaríem en la tornada a la font el Rector per esmorzar.

La font de l'Era, l'església romànica de Sant Martí, i alguns racons més d'aquesta vila medieval, acabarien dins les màquines dels nostres fotògrafs en el camí fins a l'aparcament de ca'l Carter, en el que ja començaven a afegir-se vehicles al nostre fins aleshores solitari cotxe. El Joan havia reservat per al final la visita a l'ermita de Sant Lleïr esmentada ja l'any 1.240, i amb l'aparença avui - ja sense culte - d'una cabana; altrament el mas que dona origen al llinatge Santlleïr dona sensació de fortalesa i acolliment alhora; llàstima que tingui la servitud de les línies de molt alta tensió que més enllà dels perjudicis per a la salut, originen un soroll persistent i intens similar en alguns moments al brogit de les abelles. En la tornada i gràcies al G.P.S del Joan accedirem a les minses restes del Castell de Mura, situades prop d'una de les torres metàl·liques, amb un accés força complicat i per descomptat sense senyalitzar. Des d'aquella alçada únicament pertorben la visió les línies d'alta tensió que a un costat i a l'altre, s'estenen com una teranyina damunt d'aquest paisatge per demés idíl·lic.

Mura en tots els possibles sentits, bons i dolents, es el paradís proper, aquells que encara no la coneixeu feu el possible per esmenar la vostra ignorància ràpidament; per tots, només un prec ; que l'afirmació , paradís proper; la pugem mantenir de forma indefinida.

Agraíem al Joan la seva eficient tasca de sherpa, i en la convicció de trobar-nos en futures ocasions, retornàvem al nostre Vallès, amb quasi mitja hora de retard.

© Antonio Mora Vergés