Cercador
MORIR, SEMPRE ES TRACTA DE MORIR, PERÒ AVUI RECORDO QUE AHIR, EM VAS FER SENTIR MÉS VIVA QUE MAI
Un relat de: MEI NU- Compartir:
Passen les imatges com una pel•lícula muda. Algunes en blanc i negre, altres en color. Ressalten els retalls d’un rostre. Uns llavis amb gust de xocolata. Ulls d’una calidesa glacial. Olor de plaer ofegat. Deler pel desig efímer. L’abisme sota el tacte de la teva pell. Un murmuri silenciós de llàgrimes vessades.
L’infinit que acaba amb un parpelleig obligat. Sumant aquests detalls puc recrear la nostra felicitat intermitent. En conjunt unes tres hores d’un m’agrades complagut. La teva veu palpant-me, la que ja no sento i la que només puc veure. Però com la veig! Déu meu com la veig! Per què vas fer-me sentir, l’endemà, com un xiclet enganxat a la sola de les teves sabates?
El malestar m’envaeix, em colpeix amb pressa amb una espessa manta negra. Sense tocar-me alguna cosa m’estira avall. Hi ha petons que fan trontollar tota la vida sencera. M’agafo al teu petó de xocolata. Els teus llavis regalimant-me pel coll. Tu no ho sabies però cada porus de mi t’ho deia. T’estimo, t’estimo a tu que seràs l’últim. Alguna cosa m’ha engolit el futur . Deu minuts més amb tu. Com et dic que només tinc deu minuts ? Ulls en blanc. Cel ras. Xafogor. Calor sostinguda. Se m’emporta, ensota .. no! Encara no. Mira’m als ulls, vine! Vinc! Abraça’m! No em deixis marxar, encara no! Només tu ho pots impedir.
Exempta de realitat. Ara puc acceptar la mort perquè sé que després de tu només hi ha el buit. Amor lleuger, amor enigmàtic. Amor que es menja l’interior de l’ànima i et va rosegant fins deixar-te sense entranyes. Descobrir la teva pell sota aquella camisa blanca per primera vegada. Bru del sol. El tacte que em travessa la pell i m’acaricia el cor. La teva olor m’electrifica. Un calfred recorre cada centímetre del meu cos. Les mans rellisquen, ballen per la meva esquena i descorden els botons rogents. La roba desapareix àgil ràpidament i ens quedem nus, mirant-nos, descobrint una taca de naixement aquí, una piga allà. Tinc la necessitat de tastar-te. El dolor desapareix. Soc normal. Soc només una dona entre les teves mans, amb ganes de tu. M’oblido del meu nom i de la meva malaltia. Tu no en saps res, tu no en sabràs mai res. T’has menjat un bombó de xocolata que hi havia damunt el llit quan hem arribat a l’hotel. Tens gust de xocolata. Xocolata dolça. Mai hagués imaginat que el nostre primer petó tindria gust de xocolata. Feia més d’un any que parlàvem, jo qui, tu allà, a més de deu mil quilòmetres de mi. I ara ets aquí. Nu sota meu. Barreig de llengües. Uns blens de cabells empresonen els meus dits. Els llavis oloren el teu coll. Passejo la llengua pel teu mentó mal afaitat. Baixo jugant, perseguint els teus mugrons que es contrauen quan els llepo. Tens el gust suau d’una pruna calenta del sol. El teu sexe creix sota meu mentre em mires amb cara d’infinit. De cop, canvi de papers, i em veig mirant el sostre d’un blanc que em pertorba. Decideixo tancar els ulls, sentir el teu alè càlid calcant carícies sobre el meu cos. Sense voler m’he agafat el pit malalt amb la mà. Tu me l’apartes i noto els teus llavis com me l’engoleixen amb delera. Et deixo fer. Intento recordar que no soc jo. Rellisques fins al meu sexe i sento com un sospir s’escapa de mi. Amb la mà m’amanyagues una galta, m’obligues a obrir els ulls i mirar-te. Mai havia vist una mirada com aquella, tant plena de pau. Et dic que si parpellejant dos cops i et sento entrar tant endins meu que em penso que no en podràs sortir mai més. Sentir-te moure sobre meu, sentir la respiració d’ambdós accelerant-se a cada moviment. Els sentits completament desbordats. Soc viva. Déu meu soc viva! I que viva em sento. No hi ha mil•límetre de mi que no transpiri vida. Em moc, et mous, tos dos fets d’una mateixa matèria en consonància. Ara sé que soc eterna. Que no hi ha quist que em pugui separar de mi que m’estenc il•limitada, ara ja, per sempre més.
L’infinit que acaba amb un parpelleig obligat. Sumant aquests detalls puc recrear la nostra felicitat intermitent. En conjunt unes tres hores d’un m’agrades complagut. La teva veu palpant-me, la que ja no sento i la que només puc veure. Però com la veig! Déu meu com la veig! Per què vas fer-me sentir, l’endemà, com un xiclet enganxat a la sola de les teves sabates?
El malestar m’envaeix, em colpeix amb pressa amb una espessa manta negra. Sense tocar-me alguna cosa m’estira avall. Hi ha petons que fan trontollar tota la vida sencera. M’agafo al teu petó de xocolata. Els teus llavis regalimant-me pel coll. Tu no ho sabies però cada porus de mi t’ho deia. T’estimo, t’estimo a tu que seràs l’últim. Alguna cosa m’ha engolit el futur . Deu minuts més amb tu. Com et dic que només tinc deu minuts ? Ulls en blanc. Cel ras. Xafogor. Calor sostinguda. Se m’emporta, ensota .. no! Encara no. Mira’m als ulls, vine! Vinc! Abraça’m! No em deixis marxar, encara no! Només tu ho pots impedir.
Exempta de realitat. Ara puc acceptar la mort perquè sé que després de tu només hi ha el buit. Amor lleuger, amor enigmàtic. Amor que es menja l’interior de l’ànima i et va rosegant fins deixar-te sense entranyes. Descobrir la teva pell sota aquella camisa blanca per primera vegada. Bru del sol. El tacte que em travessa la pell i m’acaricia el cor. La teva olor m’electrifica. Un calfred recorre cada centímetre del meu cos. Les mans rellisquen, ballen per la meva esquena i descorden els botons rogents. La roba desapareix àgil ràpidament i ens quedem nus, mirant-nos, descobrint una taca de naixement aquí, una piga allà. Tinc la necessitat de tastar-te. El dolor desapareix. Soc normal. Soc només una dona entre les teves mans, amb ganes de tu. M’oblido del meu nom i de la meva malaltia. Tu no en saps res, tu no en sabràs mai res. T’has menjat un bombó de xocolata que hi havia damunt el llit quan hem arribat a l’hotel. Tens gust de xocolata. Xocolata dolça. Mai hagués imaginat que el nostre primer petó tindria gust de xocolata. Feia més d’un any que parlàvem, jo qui, tu allà, a més de deu mil quilòmetres de mi. I ara ets aquí. Nu sota meu. Barreig de llengües. Uns blens de cabells empresonen els meus dits. Els llavis oloren el teu coll. Passejo la llengua pel teu mentó mal afaitat. Baixo jugant, perseguint els teus mugrons que es contrauen quan els llepo. Tens el gust suau d’una pruna calenta del sol. El teu sexe creix sota meu mentre em mires amb cara d’infinit. De cop, canvi de papers, i em veig mirant el sostre d’un blanc que em pertorba. Decideixo tancar els ulls, sentir el teu alè càlid calcant carícies sobre el meu cos. Sense voler m’he agafat el pit malalt amb la mà. Tu me l’apartes i noto els teus llavis com me l’engoleixen amb delera. Et deixo fer. Intento recordar que no soc jo. Rellisques fins al meu sexe i sento com un sospir s’escapa de mi. Amb la mà m’amanyagues una galta, m’obligues a obrir els ulls i mirar-te. Mai havia vist una mirada com aquella, tant plena de pau. Et dic que si parpellejant dos cops i et sento entrar tant endins meu que em penso que no en podràs sortir mai més. Sentir-te moure sobre meu, sentir la respiració d’ambdós accelerant-se a cada moviment. Els sentits completament desbordats. Soc viva. Déu meu soc viva! I que viva em sento. No hi ha mil•límetre de mi que no transpiri vida. Em moc, et mous, tos dos fets d’una mateixa matèria en consonància. Ara sé que soc eterna. Que no hi ha quist que em pugui separar de mi que m’estenc il•limitada, ara ja, per sempre més.