DE VIENA A BERLIN

Sobre la taula els bitllets d’avió. Viena!
Va néixer a Girona ara fa 23 anys. Era alta, prima i guapa. Lluïa una llarga melena castanya fins a mitja esquena i sobre el front s’havia fet tallar un serrell en forma de cortina espessa d’aquests de moda Desigual.
Vivia en un pis compartit amb tres noies més. Les quatre estudiaven psicologia a la facultat que els quedava a l’altra punta de la ciutat, per això no anaven massa sovint a classe . A l’hivern, al pis no passaven dels 14 graus i la Mònica, la Elisa i la Sofia solien marxar a passar el dia a alguna casa amb calefacció, però la Júlia, estava enganxadíssima al messenger i sobrevivia al pis parlant amb ell.
Quan era més jove li agradava passejar llargues estones pel costat de la platja, jugar amb les ones o simplement contemplar embadalida la seva mar. La mar de Vilanova i la Geltrú li acaronava els somnis que es feien més reals, més factibles. Somiava amb prínceps i princeses, en els amors llunyans que es vivien a l’altre punta de la Mediterrania. Els ulls naufragats a l’horitzó. Somiava volar fins més enllà, damunt els núvols que flotaven sobre l’aigua salada i veure fondre’s les parelles en càlids amors dins de llits vestits de seda . Volia sentir-ho tot! Tots els sentiments que caben dins un diccionari, volia aplegar-los tots i fer-los cabre dins el seu cor. Però sobretot volia trobar algun dia la resposta a la pregunta que últimament ocupava els seus somnis. Existeix realment l’amor?
-Júlia, Júlia! Què escrius tant? Què és això?
La Júlia escrivia, escrivia de nits, de dies, mentre caminava o feia el dinar. Deixava caure les parpelles quan es capbussava al vespre entre la seva espessa nòrdica i posava nom a totes les emocions que l’havien perseguit durant el dia. Escrivia a classe de psicobiologia, no li interessaven les neurones, en canvi era capaç d’omplir pàgines i pàgines de narracions fabuloses fins que perdia el tacte de la mà dreta i el canell amenaçava en partir-se en dos.
- Júlia? La Mònica era l’encarregada de tornar-la a la dura realitat. - Baixa de la parra Júlia! Abans de que marxis hem de fer el treball de psico de la personalitat! Pesa-hi ! ja m’estic penedint d’haver-te comprat els bitllets.
-si !
La resposta era sempre “si” si que vinc, si que en vull, si que en tinc, si que respiro, si que encara soc viva! Si que marxo. Aquella nit abans de marxar no havia dormit ningú. Tot eren crits i nervis. Eren les 6 del matí i la Júlia s’havia posat les malles negres noves, la brusa d’imitació de pell de lleopard de color rosa de màniga curta, el cinturó negre que es recolzava sobre les natges i les botes altes fins als genolls que havia sortit a comprar el dia abans corrents. Feia fred però segur que no ho notaria . S’havia arrissat els cabells després de tres hores dins el bany, s’havia depilat, maquillat i posat perfum del bo i ja estava a punt.
De petita la Júlia havia anat a Mallorca i recentment a Londres, però del seu primer vol en recordava sobretot els cendrés de les butaques on hi havia inscrita la paraula “push”, es va passar el vol dient “push , push” . Quina gràcia li havia fet aquell nom misteriós i aparentment sense gaire sentit!
La seva mare sempre s’havia esforçat a estirar-li els cabells tot i que aquests acabaven sempre esbullats i al seu aire. L’Antonia havia estat una dona pendent de la seva filla, sobretot des de que el seu marit les abandonés quan la Júlia tenia 7 anys. No li havia faltat mai de res i sempre un pare. L’última vegada que la Júlia havia vist a la seva mare va ser en un dinar familiar, era l’agost de l’any passat, quinze taules de deu persones i elles dues de costat, com dues estranyes. L’Antonia parlava amb una senyora sobre la seva filla – sempre ha sigut una llepa fils- i ella escoltava de lluny i pensava per dins – però si fa cinc anys que no vivim juntes!- Hi havia una dona que amania el dinar amb la seva veu, imitava la veu de la Celinne Dyon, fins que de cop es va sentir “ rac 105” ningú tret de la Júlia, que no tenia gaire res més a fer que escoltar la falsa veu de la Celinne, se n’havia adonat. Va canviar de taula, a l’altra punta de la sala hi havia una colla de noies de la seva edat, s’hi va acostar, miraven fotos d’un viatge. A ella també li agradaria viatjar. No havia anat massa enlloc. Ara aniria a Viena, a Viena amb el seu príncep blau.
Havia decidit no explicar-ho a ningú, i menys a l’Antonia, seria incapaç d’entendre-la. Que la seva única filla perdés el cap així. Que fos capaç de fer una cosa semblant. - Que qui sap qui és ell! Que pensa que estàs cometent un error. Possiblement el pitjor error de la teva vida .- I que seria la meva vida sense errors? I si vull cometre aquest error?- s’havia imaginat i repetit aquesta conversa amb la seva mare milions de vegades des que va decidir fer aquest viatge.
La única que sabia i es mostrava relativament neutral amb el tema era la seva companya de pis. La Mònica, pobre Mònica. –Mònica m’ha trucat -Mònica fa tres dies no em diu res - Mònica és a Barcelona me’n vaig amb ell- Mònica no sé què fer- Mònica ho deixo estar- Mònica .... com l’estimo!-
- Júlia! Altre cop allà dalt volant amb els núvols?
- Estic tant nerviosa que soc incapaç d’escoltar
- Va que demà marxes! T’ha dit res?
- No
6 am. Un orfidal, boletes homeòpates per l’ansietat, dues biodramines i cap a l’aeroport. A la maleta: roba d’estiu per passar cinc dies de febrer a Viena. I dins seu: l’infinit. L’abisme. Totes les preguntes del món. Tota l’angoixa consumint aquell sentiment que l’hauria de fer feliç enlloc de mantenir-la confosa i espantada. – i si no es trobaven? I si ell no hi era? I si s’havia confós de dia? D’hora? I si s’equivocava? I si ell no la volia? I si havia confós les paraules, els missatges? Havia interpretat correctament els senyals? Era la seva realitat compartida? O només seva? Era veritat tot el que havien parlat?
L’ombra del dubte l’angoixava, li oprimia la felicitat de trobar-lo, d’estar amb ell. Els separaven poques hores però el turment de que tot allò només acabés sent un intens error no la deixava gaudir. La Mònica li deia el que necessitava sentir, sempre. La va portar a l’aeroport, li va donar els bitllets, la va acompanyar a facturar i li va fer petó a la galta (no sabia si interpretar-lo com a un”per fi” o un “et desitjo que et vagi molt bé”.
La Júlia havia començat a flotar quan va pujar al cotxe de la Mònica. L’orfidal i les boletes homeòpates l’havien tranquil•litzat i la biodramina l’ajudaria a aguantar l’horeta de vol que l’esperava. A la porta d’embarc les cames li feien figa i suplicava ser ja dins de l’avio aterrant a Viena esperant deixar-se anar per fi, als seus braços. L’homeopatia era natural i el metge li havia dit que en podia prendre tanta com volgués així que s’havia pres tot el pot abans de sortir de casa. Potser s’havia passat. Pressentia que si parava de caminar només un instant, cauria adormida a terra. Emperò, aquella inconsciència l’ajudava a estar contenta i s’autoafirmava que havia pres la decisió correcte.
Es portaven deu anys i els separava l’ombra d’un divorci recent. A la primera cita, ell no va parar de parlar de la seva ex durant tota la tarda. Asseguts en un bar de Girona la Júlia s’havia agafat la conversa com una senyal de confiança incondicional pròpia d’un bon amic i l’havia escoltat pacient i atenta. Al cap d’una setmana ell l’agafava per l’esquena al terrat del seu pis i li feia un càlid petó a la galta. La segona vegada que la Júlia es va despertar al costat dels ulls d’ell clavats buits al sostre, va decidir deixar-ho córrer. Però ell insistia, i ella patia, i ell la feia seva amb dolces carícies i paraules fluixes a l’orella, i ella es deixava consumir per aquella passió estranya que al matí següent es convertia en una simple amistat o en alguna cosa menys. Per què tenia la sensació de passar a ser princesa a un simple xiclet enganxat a la sola de les seves bambes Bikkembergs ?
Davant la porta d’embarc, tant poc tros la separava d’estar amb ell! Havia demanat finestra perquè estava segura que s’adormiria tot just l’avió comencés a circular per la pista. De cop la gentada que s’espera s’aixequen i es dirigeixen cap a les noies que han obert l’accés al Finger. La Júlia intentava caminar recte, aparentar normalitat malgrat la col•locada que li feia perdre una mica el control sobre ella mateixa. Es va adonar que duia un somriure d’orella a orella. Quan feia que no somreia? No podia amagar l’expressió de felicitat que duia marcada al rostre. Els músculs de la cara semblaven haver nascut per lluir tivats. Als llavis la lletra de l´última cançó que encara sonava dins seu: ! Hold me now, nothing else matters” no entenia l’altre part: “don’t giving up on love”. Finestra!
Va treure la llibreta i un bolígraf i va començar a escriure. Escriure la relaxava. Podia ser ella mateixa. De cara als altres, els seus actes mai coincidien amb el que pensava. Es veia sempre obligada a interpretar un paper . El paper que més li agradava interpretar era el de princesa a les mans d’ell. Ell buscant-li els llavis, ell acaronant-la a mitja nit, ell resseguint el seu cos. Té una filla, li agrada estar amb la seva filla. La Júlia està gelosa de la seva filla.
Es van conèixer a l’aeroport de Charles de Gaulle, al més d’abril, quan el volcà islandès de nom impronunciable va decidir crear el caos a mig Europa. La Júlia s’havia llevat aquell dia a Londres i tornava cap a Barcelona. Estava comprant un bitllet per entrar al Underground i arribar fins a Heathrow, tenia l’avió programat per arribar a Barcelona sobre les 10 del matí. Però el noi que li despatxava el bitllet li havia fit que l’espai aeri estava tancat. la Júlia s’havia posat a riure, semblava una pel•lícula americana d’aquelles que el món s’acaba per culpa d’una crisi de mosquits. Va decidir no fer-li cas i arribar fins a l’aeroport. A l’aeroport li van dir que efectivament el seu vol no sortiria i que no sabien quan podria volar a Barcelona. Així que la Júlia es va comprar un bitllet de tren fins a Paris i un Air France de Paris a Barcelona.
Va arribar a Paris a mitja tarda, cansada, acalorada, carregada amb les maletes plenes de regals per les seves companyes de pis i morta de gana, només volia arribar a casa i prendre un bon bany. Al entrar a l’aeroport va córrer fins al plafó informatiu de sortides i arribades. Havia sentit notícies de que el núvol de cendres avançava cap al sud. Va resseguir amb la mirada les lletres verdes que anunciaven els vols, tots cancel•lats i amb un salt al cor va llegir que el seu AF 2337 apareixia també com a anul.lat. Podia continuar el viatge amb tren o autobús o fins i tot llogar un cotxe, però estava massa cansada. Va decidir fer mitja hora de cua per comprar-se un entrepà i es va arraulir en un racó per menjar-se’l tranquil•lament i estudiar les opcions que tenia per sortir d’aquell enrenou.
Ell es mirava la seva filla amb tendresa, la tenia estirada a terra coberta amb una jaqueta i amb el cap sobre les seves cames. Dormia. La nena dormia i el pare se la mirava i la Júlia es mirava al pare i tot aquell sentiment que es desprenia de la seva cara. De sobte el mòbil del pare es va posar a sonar i ell es va afanyar a parar-lo per no despertar la nena.
- Qui era papa?
- Ningú bonica, continua dormint
- Podrem arribar a casa avui? Tinc ganes de veure a la mama
- No ho sé petita. No ho sé
Ell li acaronava els llargs cabells negres que també s’adormien sobre les seves cuixes quan va veure que la Júlia l’esguardava amb cara sorpresa. La Júlia es va sentir cohibida, l’anonimat ja no era excusa, ningú es mira a la gent d’aquesta manera sense dir res.
- Hola! Aneu a Barcelona?
- Si arribem a sortir d’aquí , clar.
- Ja ho pots ven dir. Quin caos.
-hi ha una mare- va pensar la Julia. –clar, com vols que no hi hagi una mare? Si és perfecte, morè, uns ulls que parlen, un nas que respira vida, una boca que t’afalaga les orelles. Una filla també perfecte! –
Abans que l’avió es posés en marxa la Júlia va decidir agafar el telèfon, la deuria estar esperant. Potser encara no. Potser conduïa per arribar a l’aeroport a l’hora justa. –el truco? No. Li passo sms : “ ja vinc, tinc ganes de tu” TINC GANES DE TU, havia llegit el llibre de Federicho Moccia feia poc i aquesta frase li encantava, resumia tot el que sentia per a ell. Tenir ganes de .. de besar-te,de mirar-te, de menjar-se’t, d’acariciar-te, de tocar-te, de fer-te meu, però primer, primer de tot, ganes d’abraçar-te. Sí, amb quatre paraules li deia tot. Ell no va contestar, ella va apagar el mòbil quan les hostesses de vol li van demanar per tercera vegada una mica enfadades. Potser conduïa i no podia contestar. Si, clar, conduïa.
Hi havia una mare, però una mare rancorosa que havia decidit firmar un divorci per no haver de conviure més amb ell. Així va ser com va començar la seva conversa, parlant i parlant de la seva ex ...
Quan la nena es va despertar van anar a fer tots tres un suc. Els altaveus anunciaven que les persones de Paris que haguessin d’agafar un vol, no s’esperessin a l’aeroport, ja que l’espai aeri seguiria tancat almenys 24 hores més.
- Què fem papa? Estic molt cansada!
- Princesa vols que anem a conèixer París? T’hi apuntes Júlia? Va dona! Per què no?
- Si, si va vine Júlia. El papa és molt divertit, ja veuràs com ens ho passarem be.
És tant fàcil parlar amb ell. Quan em mira puc ser-ho tot. Tot és possible. Júlia sense límits. La llibertat envasada es vessa. Em deixo anar i començo a parlar, parlar per parlar. Quin gust tant gran. No em jutja ni em demana res a canvi, només em diu : “per què no?” i jo em faig gran i creixo sota les seves paraules , tinc dret a plorar, a somriure i a sortir de la meva solitud immensa. Tot en ell és atrevit, singular amb un punt d’extravagant.
I ella atrevida de pujar a un avió sola i sola volar fins a ell. La llum es va posar de sobte vermella i el “ding” va sonar a les seves orelles penetrant fins gairebé a l’estómac. Ja era un fet, podia gairebé sentir la seva veu, olorar la seva pell, sentir la seva veu!!!!: -Hola, com estàs?- l’hostessa va anunciar que en breu aterrarien a l’Aeroport de Berlin. Berlin! Berlin? No no noo! Berlin no, no? Havien quedat a Viena.
Texans cenyits. Jaqueta grisa fins als genolls, sabates de conjunt amb el gris de la jaqueta. Érem abril però encara feia fred. Caminàvem pels Champs Elisées. Com una família. Ningú hagués desmentit que fóssim pare, mare i filla passejant per París. La Blanca volia pujar a la torre Eiffel i el seu pare ens hi portava. Havia treballat a París i ens explicava aventures i curiositats de la ciutat mentre arribàvem a la gran esplanada on s’erigia l’esplèndida torre de ferro. Vam fer cua una bona estona. Es veu que tothom que feia hores que deambulava pels aeroports francesos havia tingut la mateixa idea. Vam decidir agafar l’ascensor. Tots tres estàvem massa cansats com per pujar escales. Pujaríem amb l’ascensor i baixaríem una part per les escales per poder gaudir de la part interna de l’estructura de la torre. A l’ascensor no hi cabia ningú més. La Blanca agafada a la mà del seu pare. Ell em va agafar per la cintura obligant-me a fer una petita passa que em va deixar enganxada d’esquena al seu pit. Vaig notar com aspirava els meus cabells i vaig pensar que no era ni tant sensual ni tant romàntic com passava sempre a les pel•lícules. Els meus cabells deurien fer pudor d’aeroport, de coixí d’hotel, de seient d’avió sense netejar ... Em vaig sentir molt incòmode i em vaig apartar d’ell. Ell ho va notar i sense dir-nos res vam marcar un espai vital que costaria traspassar altra vegada.
Berlin. Berlin que hi foto a Berlin!
- Mònica, Mònica! Què has fet?
- Què dius?
- Soc a Berlin
- Clar on volies ser? Què et passa Júlia?
- Que hauria de ser a Viena i no a Berlin! Monica collons!
- Em vas dir que et compres bitllets per Berlin!
- No! et vaig dir Viena. Viena. Viena.
- Bueno pues agafa un altre vol a Viena. Que vols que hi faci jo ara! Mira, has tingut el cap als núvols tots aquests dies. També t’ho podies haver mirat, i a l’aeroport què tia! No has vist a quin avió has pujat? No fotis dona! Tu flipes o que?
- Mònica tia. T’has passat tres pobles i ara que?
- Pues truca’l. Li expliques i ja està. Que vingui ell o hi vas tu.
- Vés-te’n a la merda Mònica
- Saps! Ets la tia més desagraïda i egoista que he conegut mai. Que et follin Júlia.
L’abisme en forma d’infinit davant seu. Als problemes solucions. Telèfon. Un truc, dos, tres, quatre. Nervis. Nus a la gola. No contesta. No té contestador. Recolliré maletes i ho provaré més tard mentre busco la manera d’arribar a Viena. Tren ? avió? Espera’m ja vinc ja vinc. Telèfon! No el sent, potser se l’ha deixat a casa i porta el de la feina. Truco al de la feina. Els dits tremolosos. El Samsung tàctic esdevé una eina rebel. No et trobo, no el trobo. Et vaig esborrar l’última vegada que vaig decidir deixar aquesta història. On ets? No! Terror! Calor! Calfred! només vaig mantenir el seu personal. Tooonta! Memòria, fes memòria. Acaba en 63, hi havia un 7 un 0 i comença per 699, potser també visualitzo un 4 i un altre 7. Però soc incapaç de posar-los en ordre! Quin horror. Potser es pensa que no hi vaig, que encara continuo enfadada i no he agafat l’avió. Però em trucarà. Em trucarà per saber què m’ha passat. Em trucarà ell no? Em trucarà?
I ella sola a l’aeroport de Berlin, esperant unes maletes que no arribarien i mirant el mòbil fixament. Asseguda a terra, com a l’aeroport de Paris. “ but you’ll never do the same”. Aquesta vegada sola. Sola esperant, sola escoltant música “my love is over”
Sola. “m’agrades molt Júlia”. Anuncis de vols, altaveus, gent corrent, gent retrobant-se, gent buscant aquella mirada coneguda que fa massa temps que no veu. Gent arrossegant grans maletes plenes de la seva vida. La maleta de la Júlia sense destí, com ella mateixa. Agafar un vol de tornada era el millor que podia fer. Però encara no, encara no. Asseguda amb les cames plegades, els genolls a la cara, els braços ajudant a aplegar el seu cos, gairebé podia sentir el seu cor bategar rebotant a les cuixes. Sola.
Hi ha petons que fan trontollar tota la teva vida sencera. Caminaven per Barcelona quan de sobte, la multitud es va aclarir. Els peus li feien mal. Feia calor. 10 de setembre. Havia conduit amb un cotxe que no era el seu des de Girona fins a Plaça Catalunya. Odiava Barcelona amb tota aquell trànsit que li amarava les axil•les. Però per ell, per ell, a la fi del món. Axil•les suades, peus destrossats i moltes ganes d’ell. Moltes ganes d’ell que no van veure que les seves cames l’havien portat fins a un carrer solitari. Ganes d’ell que feien que no estigués pendent de les seves paraules, d’entendre tot el que li explicava, que si Turquia, que si Xina que si la índia que si Cuba i Nova York, i les palmeres del Carib i les aigües turqueses de Portofino. I els llavis d’ell van buscar els d’ella i els van trobar i tant si els van trobar i llengua amb llengua i els seus braços l’acostaven a ell i ella sentia com la suor se li glaçava i tot un calfred recorria el seu cos. Les ferides dels peus inexistents. Mel als llavis i foc al cos.
Hi ha dies que han de ser una cosa i n’esdevenen una altra de molt diferent. Que el destí no està escrit. Però qui mou les fitxes en el meu lloc? Tomorrow you’ll be gone. No comença ni acaba res. Tot semblant a un somni, ja vinc, espera’m. On ets? A qui? No et veig! Digues el meu nom, una vegada, sols una vegada més, deixa que t’escolti, que senti la teva veu xiuxiuejar “Júlia”
Dormir, dormir. Deixeu-me dormir. Tantes pastilles no la deixaven pensar en claredat. Sentia un pes infinit que li oprimia el cervell. Dormir, només cinc minuts. Només cinc.
Un petó et pot fer trontollar tota la vida. Un petó que gairebé l’ofega. Un petó que li va allargar les mans per poder saber de què estava feta la lluna. I ara, just es trobava al llindar del infern. La Júlia es desfeia en llàgrimes. Llàgrimes que li esborraven el present i s’enduien el passat endins. Resseguia el què havia fallat. Buscava el punt on va començar a equivocar-se. Potser el seu petó suprem només havia estat això: SEU. Havia plorat molta estona, molta estona sense que ningú hagués fet cap gest per ajudar-la. La Mònica, la seva Mònica, la Mònica que ella considerava una germana més que una amiga, no s’havia preocupat més per ella. Li havia comprat els bitllets equivocats i ara ni tant sols li havia trucat per saber si havia pogut arreglar el problema. Per què havia confiat tant en ella? Decepció. De cop la més profunda decepció s’instal•lava al costat de la més profunda soledat. Ell no agafava el telèfon, ja no hi havia excusa, feia més de tres hores que havia de ser a l’aeroport de Viena. Ell l’hauria trucat si el seu avió arribava sense ella.
Hi ha petons que fan trontollar tota la teva vida. Hi ha decepcions que fa que t’escurcis mínim 5 cm. Semblava com si una mà l’estirés amb força terra endins. Com si la força de la gravetat agafés un impuls terrible i la volgués catapultar viva sota la planta dels seus peus.
La Júlia havia perdut el compte de les hores o els dies que feia que estava asseguda en aquell racó de l’aeroport de Berlin. No tenia ni gana ni set, només volia dormir. I va dormir durant tant de temps que quan es va despertar no sabia ni quin dia era. Ni si era de nit o de dia. Només li quedava un fil de serenitat que l’enllaçava amb la realitat a través del mòbil. Si sonava, si vibrava, si arribava cap missatge.
Ell li havia xiuxiuejat paraules dolses a l’orella una nit. Ella no havia entès què li deia però li havia semblat eternament màgic. Ell li havia besat el coll mentre li descordava els botons de la seva brusa preferida. Ella el subjectava per la cintura perquè no se li escapés. Ell li acaronava l’esquena buscant com un nen juganer la seva part inferior. Ella pensava que ja es podia morir. Morir als seus braços, mentre ell la feia infinita. Sentir el seu mutisme com tatuava totes les paraules d’amor sobre la seva pell, amb la mirada, amb el tacte, amb la llengua, amb el seu alè. I després. Oh Déu meu! Déu que no ets meu ni crec que siguis enlloc. Déu que em vas abandonar quan el pare també ho va fer. Déu meu tornes a mi i em dones la seva respiració palpitant a la meva esquena. Em dones els seus somnis embolcallant-me durant tota la nit. Em dones els seus ulls closos i la seva cara sadollada de mi que descansa al meu costat com un nen tip a vessar, de la llet de la seva mare.

La gent s’esmuny com formiguetes enfeinades per les diferents boques de tren. Sants, un conjunt de retorns i partides. Menys el meu. Ni anada ni tornada. La meva lucidesa en ruïnes. Punt mort a la via. Puc anar al nord o puc anar al sud. El destí decideix per a mi. El pròxim tren surt cap a Vilanova. Hi pujo. Foscor, sensació de moviment, em deixo dur, corba a la dreta, corba a l’esquerra. Parada. Velocitat. El món es mou fora de mi. De cop la llum del dia em cega. Entre l’avió de tornada de nit, el trajecte de l’aeroport a Sants, Sants, no recordo quan va ser l’última vegada que les meves pupil•les s’havien fet petites per la llum de sol. El paisatge és fred, blocs de pisos i roba estesa. I després d’un túnel i d’uns quants més, s’ha tornat a fer de dia i ha aparegut la mar. Es la primera vegada amb molts dies que noto viure el meu cos en estremir-se mirant la mar. L’infinit dels meus blaus predilectes mesclant-se a l’horitzó.
Està núvol i fa fred. Però em trec la roba i deixo que les ones acaronin els meus peus. Fins que em fan mal. L’aigua està realment gelada. Camino endins, només una mica, hi ha bandera groga a la platja de Ribes Roges. Fa massa fred per banyar-me però el cos em demana que m’endinsi una mica més. M’esquitxo cada vegada més amunt i salto com si volgués evitar mullar-me . Em miro la mar sense acabar-m’ho de creure. M’estic banyant al mes de febrer. Em deixo caure. Em deixo portar pel balanceig de les ones. Tanco els ulls, agafo aire i em capbusso a la meva mar. Sento el soroll d’aigua trencada sobre el meu cap. Una ona m’ha passat per sobre. Quan obro els ulls estic envoltada per una espuma blanca que fa bombolletes al meu voltant i deixa la mar per uns moments tranquil•la esperant la pròxima embranzida, que m’estira, em capgira, em rebolca, i finalment m’escup un tros més enllà. Surto rient. Rient. Rient per mi i amb mi. Penso que potser d’aquí a un temps, recordar aquest viatge, deixi de fer-me tant mal com ara mateix.

La Júlia s’asseca jugant amb la sorra fina de la platja. Mentrestant no ha sentit el seu mòbil com sonava insistentment. A la pantalleta del Samsung un nom. Xavi