Monstres

La nau espacial va quedar destrossada sobre el sòl marcià. El capità David és despertà commocionat enmig de la massa de metall i plàstic en que s'havia convertit el transbordador que l'havia dut fins allí després de sis mesos de viatge. “Que ha fallat?” - es va preguntar, desesperat, mentre comprovava que ell no havia patit cap dany ni lesió i el vestit espacial el mantenia amb vida. Va poder desfer-se d'un panell de pantalles que li mantenia atrapada la cama i va córrer per dins la fatalment malmesa nau en busca dels seus companys de viatge. Dos els va trobar a la cabina de pilotatge. Morts, esclafats per tones de tecnologia aeroespacial. Dos més eren a la bodega. Morts també, ni tant sols van tenir temps de posar-se els vestits. Així doncs, ell era l'únic supervivent. “Impossible fer funcionar la nau. Només puc connectar la balisa d'emergència. Almenys des de la base de la Terra sabran que ha passat alguna cosa i potser podran plantejar una missió de rescat.”- va pensar mentre comprovava el nivell d'aire que li quedava a la motxilla de suport vital: catorze hores.
- Per rescatar a qui? - va dir-se amargament mentre mirava l'extensa planúria que s'estenia davant seu.
Va començar a caminar, poc a poc, cautelosament; com si d'aquella extensió plana de terra rogenca hi pogués sortir alguna cosa.
No va tardar, però, a accelerar el pas. Mirava amb angoixa com el comptador del suport vital que tenia instal·lat en l'avantbraç dret, continuava descomptant segons i minuts.
“Catorze hores, Déu meu. On puc anar?” - repetia la seva ment, mentre especulava que potser trobaria algun lloc segur. Però sabia que allò era impossible: era a Mart, la terra vermella així ho provava.
O no? Podia ser que la terra que tenia sota els seus peus ja no fos tan vermella? Quan feia que caminava? Una hora? No havia canviat el sòl la seva tonalitat?
Va mirar la informació que li proporcionava la pantalla del braç. Segons l'ordinador portava quaranta tres minuts caminant. Els nivells de l'atmosfera que l'envoltava continuaven essent dramàtics: zero coma quinze per cent d'oxigen, noranta-cinc coma tres per cent de diòxid de carboni, dos coma set per cent de nitrogen...i l'indicador de suport vital marcant dotze hores trenta-cinc minuts. No havia dubte que l'anàlisi corresponia a l'atmosfera del planeta vermell, però el paisatge havia canviat, d'això n'estava segur. Havia canviat i li resultava estranyament familiar.
El terra era ara d'un gris clar, idèntic de com veia el desert des de la casa on vivia de petit, a la avinguda Trinity, de la petita població de Mojave, Califòrnia. El seu pare treballava a la base aeroespacial d'aquesta localitat, però van marxar d'allí cap a Washington quan ell devia tenir uns nou anys.
Era increïble com s'assemblava el terra per on caminava ara a les afores de la petita població on va passar una part de la seva infància. Com podia ser? La falta d'oxigen li provocava al·lucinacions? No era possible, faltaven hores per tal de esgotar l'oxigen i a pesar de la desesperada situació que travessava, la pantalla de suport vital indicava que el seu estat físic era més que acceptable; excepte, potser, una freqüència cardíaca una mica més elevada del normal, provocada per l'excés d'adrenalina. L'ordinador del vestit espacial recomanava l'administració de bloquejadors beta per reduir l'excés d'aquesta hormona.
Tornava a caminar lentament, i cada cop més espantat pel que anava veient. Mirava contínuament la pantalla del braç: tot normal, res no indicava que patís cap desordre mental causat per alguna fallada física. Estrès posttraumàtic potser? No li semblava. I tot el que anava veient li semblava d'allò més real. I no podia ser, era impossible. A la distància va començar a veure una estructura que li era molt familiar.
Tenia la certesa que s'havia tornat boig: les xarxes metàl·liques que vorejaven el camp de beisbol on havia passat llargues tardes d'infància, resplendien sota un Sol de mitja tarda.
El capità David va quedar astorat. Que estava passant? On era? Alló ja no era Mart. Era el Mojave West Park, una modesta zona esportiva que comprenia un camp de beisbol, dues pistes de tennis i una filera d'edificis baixos on hi havia una sala polivalent i magatzems. Recordava perfectament l'adreça: Avinguda Douglas.
Va tornar a comprovar la composició del medi que l'envoltava i seguia sent letal per a l'ésser humà, l'atmosfera era marciana al cent per cent, si és treia el vestit o enretirava per un moment l'escafandre que li protegia el cap, moriria en pocs segons.
Res no tenia sentit, però tot li resultava estranyament familiar, conegut, ja viscut.
Sí, aquella era la clau, ja havia viscut aquell moment, aquell dia en concret. De cop els records es van materialitzar brutalment dins la seva ment. Aquells records que desava en un racó de la memòria, en un d'aquells racons que no ens hi volem acostar mai; aquells records que malgrat volem esborrar, tornen de tant en tant, ja que mai els podem oblidar.
El petit David de sis anys, fent puntades de peu a cada pedra que trobava pel camí, marxava distretament cap a la Avinguda Douglas, . Eren passades les sis de la tarda i feia estona que havia sortit de l'escola, però el professor de gimnàstica, el senyor Teece l'havia citat al camp de beisbol. Se li feia estrany que el volgués veure; ell no era un jugador que destaqués massa, de fet era conscient de la seva mediocritat dins l'equip, on només jugava quan era imprescindible o el seu pare pressionava al professor Samuel Teece, que també era l'entrenador de l'equip local. Però a pesar de tot plegat li havia dit que el volia veure per parlar del proper partit. No li feia gaire gràcia anar a veure al senyor Teece. Esperava que hi hagués més nens; no arribava a entendre el perquè, però no volia quedar-se a soles amb ell. Per això quan ja era a tocar al camp de joc es va endur una decepció, l'entrenador era sol en un racó del camp, practicant llançaments.
Va caminar en direcció cap a ell, amb el cap cot. L'home, en veure'l, va deixar de fer llançaments i tirà el bat per terra.
- Ei, David, vine cap aquí. - el cridà mentre s'hi acostava. Un cop al seu costat, a la porta d'entrada del camp, li va posar el braç al voltant de l'espatlla, acostant el nen cap a ell. La fermesa d'aquella acció va espantar una mica al petit David que es va sentir atrapat. - Anem cap al magatzem, et vull ensenyar una cosa. - l'instà el professor.
- Que em volia explicar,senyor? - va fer el nen, mentre caminaven, pretenent que li expliqués el que fos allà mateix, evitant que l'obligués a entrar en el fosc magatzem.
- Ara mateix t'ho dic. - va dir l'home, obrint la porta i empenyent-lo cap a dins, suaument però amb fermesa.
Un cop varen travessar el llindar de la porta, l'entrenador va accionar un interruptor que encengué un pobre fluorescent penjat del sostre i va tancar la porta. El que no va veure el petit David va ser que també va tancar amb clau per evitar que ningú hi entrés.
Davant d'ells hi havia una gran matalàs entapissat de plàstic blau, d'aquells que s'utilitzen en gimnàstica. Però la ubicació d'aquest no semblava casual, era posat allí expressament, com si esperés que algú s'hi estirés. El petit David va comprendre que l'havien posat per a ell quan l'home, prement-lo per l'espatlla, el va obligar a asseure's.
- M'asseuré al teu costat, David. -va dir mentre ho feia.
- Que em vol dir senyor? - va tornar a preguntar el nen sense poder-lo mirar a la cara.
- Vols jugar el proper partit, David?
- No ho sé senyor. - va dir atemorit, quasi tremolant.
- Jugaràs David, però tindràs que fer una cosa per a mi. Oi que la faràs? - li deia mentre la seva gran ma començava a acaronar l'entrecuix del espantat nen.
- No ho he de fer, senyor. - va fer, sense saber exactament que era el que volia que fes, però amb la certesa que fos el que fos no era bo. Intuint que era una d'aquelles coses que només podien fer els grans, una d'aquelles coses que els nens no poden fer, coses lletges i brutes.
- Sí que ho faràs. O vols que ho expliqui tot als teus pares? Vols que ho sàpiguen els teus amics? Saps que se'n riuran de tu si ho saben, oi? I els teus pares s'enfadaran molt, ho saps oi? Això és el que vols? Fer enfadar els pares? No tenir mai més amics? - va dir elevant el to de veu, renyant-lo mentre li descordava un botó dels pantalons curts grocs.
- No, si us plau, senyor Teece, no ho faci. - va somicar amb els ulls tancats, mentre li rodolaven llàgrimes per les enceses i vermelles galtes.
El capità David era a pocs metres de la porta del magatzem de gimnàstica del Mojave West Park. Sabia que fora del seu vestit espacial podria notar la calor típica d'una mitja tarda de finals de maig. Recordava que en aquell magatzem s'hi guardaven els matalassos blaus on havia jugat tantes vegades de petit. Recordava, o més aviat sabia, que darrera aquella porta, en aquell mateix moment, un monstre tenia agafat a un pobre i innocent nen, a punt de fer-li coses brutals. Era el seu monstre particular, aquell que el va perseguir durant anys, aquell que va mantenir en secret la seva existència. El monstre de rostre afable; còmplice i divertit amb els pares, seductor i amable amb les mares. Aquell monstre que va abusar d'ell durant més de mig any i que només la sort del canvi de destinació del seu pare va salvar-lo.
Però ara ho podia evitar tot. No sabia el perquè, ni ho volia saber, però podia fer que no tornés a passar tot allò, salvar la seva infantesa dels malsons diaris, salvar la seva adolescència de la inadaptació, salvar-se de tots el temors, de totes les pors i de totes les inseguretats que l'han perseguit durant tota la vida. Ara podia salvar-se a ell mateix.
Va avançar decididament cap a la porta del magatzem, no va intentar fer anar el pom de la porta, sabia inconscientment que estaria tancada per dins. Es va plantar davant i aixecant amb força el peu li va clavar una puntada. El reforç de titani de les seves botes van fer tremolar el marc i la porta de dalt a baix, fent petites esquerdes al voltant del pany. Va tornar a clavar un fort cop i la porta, amb un estrident soroll, es va obrir de bat a bat.
Els llums que duia als costats del l'escafandre es van activar automàticament en detectar la penombra de dins l'edifici, il·luminant una escena que l'havia perseguit durant anys. Es va veure a ell mateix, amb sis anys, assegut sobre un matalàs blau. Al seu costat l'home, el record del qual l'havia torturat secretament fins llavors, amb una ma ficada dins els pantalons del nen.
Els dos el miraven amb els ulls aterrits, paralitzats de terror. Els vestits espacials havien canviat molt. Ja no eren els primitius i encoixinats vestits blancs, eren molt més evolucionats. Tenien un aspecte exterior semblant a la pell d'un rèptil, amb un color gairebé negre. Estaven fets amb nanoteconologia, i per tal de fer el complicat intercanvi de gasos que li permetia fabricar oxigen, necessitava produir un apreciable moviment. Era com si respirés tot ell, incloent un so molt semblant a una inhalació i una exhalació. Sumant-hi els enlluernadors focus frontals i els sons mecànics de les diferents sondes que rastrejaven l'entorn, més que estar davant un astronauta, tant al home com al nen els hi va semblar estar davant un dimoni.
Sam Teece va deixar el nen i es va posar dret amb la intenció de marxar. El capità David, però, li va agafar el braç d'una revolada. Els guants del vestit, equipats amb aquesta tecnologia li van prémer l'extremitat amb la força de unes tenalles. L'astronauta va mirar al nen.
- Marxa, David, corre. Ves-te'n d'aquí! - va fer amb una veu metal·litzada que va sortir dels altaveus amb que estava equipada l'escafandre.
El nen no va dubtar ni un moment i va sortir corrent cap a la porta, deixant enrere el monstre i l'entrenador, mentre aquest balbucejava:
- Qui ets? Què ets? Que vols de mi?
- Només vull matar-te, fer-te desaparèixer, evitar que em continuïs fent mal, que facis mal a ningú més. - va dir l'astronauta mentre li acostava la ma a la cara, fent que el mecànic i ultra modern guant li tapes nas i boca, impedint-lo respirar.
El professor va intentar lluitar, desfer-se del sobrenatural monstre que l'agafava, que l'ofegava. Però qualsevol lluita era inútil i només feia que accelerar la seva mort. Cada cop es movia menys, perdia les forces mentre que irònicament, el vestit de l'astronauta seguia respirant. Les dues figures van restar uns minuts immòbils, el capità David és volia assegurar que l'home que tenia entre els seus braços era mort. Volia estar segur que havia matat al monstre.
Un so provinent del seu vestit espacial el va fer moure. Era un so d'alarma. Va deixar caure el cos mort del professor Teece a terra, el va veure caure desmanegat com un ninot i va sentir com s'alliberava un gran pes dins la seva ment i dins el seu cor.
Va mirar la pantalla del braç, una alarma vermella i lluminosa l'informava que el filtre que li proporcionava aire s'havia esgotat, en tres minuts deixaria de subministrar el vital element. Va sortir de l'edifici i es va deixar caure a terra, notant ja la falta d'aire.
Era conscient que arribava la seva fi, però l'acció que acabava de fer li va proporcionar una pau que no havia sentit mai abans. Somrient i satisfet veia com canviava el paisatge del seu voltant, desapareixent els edificis i el camp de beisbol. La terra tornava a ser rogenca sota seu i a tota l'extensió de terreny marcià on va morir el capità David en missió espacial.
El petit David corria espantat cap a casa seva. Va veure a la seva mare al jardí, estenent grans llençols blancs. Se li va llançar a sobre, plorant, cridant: - Que ve el monstre negre, mama! El monstre amb ulls de foc!
La mare el va abraçar amb força mentre el calmava, eixugant-li les llàgrimes i mocant-lo. Se'l va endur cap a dins a casa, acaronant-lo, convencent-lo de que els monstres no existien, que tot era dins la seva ment, que no havia de patir per res mentre ella fos al seu costat.
En poques hores es va escampar la trista noticia de la mort del pobre professor Samuel Teece a causa d'un atac de cor. Tant jove, tant bona persona que era i tant que estimava als nens.
En David va agrair durant un cert temps el què havia fet per ell el monstre.
Desprès, per sort, ho va oblidar tot.