Ajuda

Moltes persones estaven profundament agraïdes a l'Antoni. Agraïdes per tant que les havia ajudat; agraïdes per haver-lo conegut, perquè gràcies a ell havien pogut solucionar algun problema, resolt alguna situació complicada, avançat cap a una correcta solució, obert la ment per adonar-se del millor que podien fer, per trobar el camí adequat per desencallar algun afer, per haver-los ajudat a créixer, a enfortir-se i a ser millor persones.
Molta gent, amics i familiars el buscaven quan la vida posava alguna trava, quan les coses no sortien bé, o simplement, quan necessitaven algun consell.
Gairebé tothom el respectava i l'estimava per com havia canviat la seva vida; a vegades en petits detalls, a vegades per què, gràcies a ell, havien trobat la perfecta felicitat. Tothom coincidia en dir que l' Antoni era un gran amic, una gran persona, sempre disposat a ajudar desinteressadament al demés; sempre amb un bon consell, amb les paraules justes i adequades.
Ell n'era conscient, li havien repetit moltes vegades i sabia que podia ajudar a tothom. Veia com després de una conversa amb algun amic deprimit o angoixat, aquest reaccionava de immediat, reconduïa la seva vida i agafava el camí correcte, aquell que el portava cap a la felicitat personal que tant desitjava. I tot gràcies a ell.
Se'n sentia orgullós i cofoi, però només al moment. Perquè sabia què passaria després. Sabia que després d'haver ajudat algú, a ell li passaria alguna cosa desagradable, gairebé sempre en proporció del bé que havia ajudat a aconseguir.
Ja feia uns quants anys que li passava, però d'uns mesos ençà anava a més. Al principi pensava que eren coincidències, que la vida sovint té algun mal tràngol amagat per oferir-te, i la satisfacció d'ajudar a tantes persones properes i apreciades l'ajudava a remuntar aquells mals moments passatgers.
Però ara la cosa ja el preocupava realment. Quan ajudava algú, alguna desgràcia actuava al seu voltant, i ja no era proporcional al bé fet. Era realment desproporcionat, monstruós i terrible; i aquesta por a patir o fer patir qualsevol catàstrofe al seu voltant el portava a actuar amb molta precaució. Començava a defugir els problemes dels demés per pànic a les conseqüències.
Temps enrere trobava normal patir alguna petita desgràcia, algun accident lleu o algun entrebanc personal, després d'ajudar molt a algú. Pensava que era el preu que havia de pagar per haver fet un bé, que potser era la forma que tenia l'univers per tal de equilibrar-se. No en sabia la raó, ho acceptava com era.

Ja de molt jove, en començar l'adolescència va ser conscient de la facilitat per resoldre els problemes aliens. Sempre trobava el camí més fàcil i més raonable dels avatars dels demés. Però quan era ell que patia el problema ja no li resultava tant fàcil trobar la solució correcte.
I ara es trobava en aquella situació que havia estat incapaç de predir. Sabia exactament què havia de fer, com sabia perfectament quina seria la conseqüència. La terrible conseqüència de l'acte que estava obligat a fer. Aterrit i paralitzat, la seva ment va abocar-li records llunyans, de temps passats.

Tenia quinze anys quan un amic de joventut se li acostà una xafogosa tarda d'estiu gairebé plorant per un tràgic amor adolescent.
- Es que me l'estimo tant, Toni. -es lamentava. -Però ella no em fa cas. Només té ulls per aquell ganàpia cregut que volta pel poble amb aquella moto tant sorollosa. Diu que no li fa res passejar amb mi, però en quan sent la moto de lluny només fa que mirar els revolts dels carrers per veure si el veu. I a sobre la seva amiga m'ha dit que l'altre dia els va veure marxar junts sobre la maleïda moto en direcció a la platja. Però que li veu a aquell quinqui? Que li treu més de tres anys!
Aquell estiu, l'Antoni va començar a sortir amb una noia rosseta, preciosa i dolça. En principi va creure que tenia molta sort que aquella deessa del l'amor es fitxés amb ell, tant poca cosa com era; prim, escardalenc i amb unes grans ulleres de pasta que li tapaven mitja cara. Sort? No, es va adonar que la sort no hi tenia res a veure. Tant sols que va ser capaç de dir el que ella volia sentir. Es va adonar, no sabia com, que les noies valoraven la sinceritat i l'atreviment, car això li costés a ell un fort revés emocional en cas que fos rebutjat. I si a ell li va funcionar, perquè no ho podria fer al seu amic?
-Diga-li el que ella espera que li diguis. Així de senzill. - el va aconsellar.
- Com? Que és el que li haig de dir?
- Doncs que t'agrada molt. Que te l'estimes.
- I si em diu que ella no? Que no vol saber res de mi?
- Doncs ella s'ho perdrà!! Va, llança-t'hi! - va dir-li mentre li feia un calbot fraternal.
L'endemà l'Antoni va veure venir al seu amic, cofoi i amb un somriure d'orella a orella. Se li va acostar corrent.
- Toni! Ho vaig fer! Vaig fer el que em vas dir i em quedat per aquesta nit! És increïble!
- Ho veus? Si tampoc és tant difícil...mira que n'ets... - va dir-li somrient. - Escolta, ara he quedat amb l'Annabel, que et sembla si quedem els quatre aquesta nit?...no pateixis, ja us deixarem una estona sols...
- Fet! - va dir el seu amic marxant corrent de la mateixa manera que havia arribat, somrient i feliç – Fins després!
L'Antoni es va quedar mirant com marxava, satisfet de haver pogut ajudar al seu amic. Però aquesta sensació li va durar poc; quan va veure arribar la seva noia amb un posat de preocupació sabia que alguna cosa no anava bé.
- Hola Annabel...passa alguna cosa? Perquè fas aquesta cara?
- Toni...mira, no sé com dir-t'ho, però ha passat una cosa...el cas és què...
- Ei bonica, però que passa? Escolta sigui el que sigui segur que ho podem solucionar...per què...tu m'estimes,oi? - va fer amb veu tremolosa, intuint la resposta.
- Es que és això Toni, em sembla que no t'estimo...ho sento... - va dir la noia rossa mig plorant- Ho sento molt...- va somicar just quan va arrencar a córrer, allunyant-se del Antoni adolescent, deixant-lo palplantat, abandonat, sol i amb el cor trencat.
La ment del Antoni va deixar lentament aquestes reminiscències passades; l'imatge del seu jo tant jove i tant trist i abatut es va anar desfent mentre els seus sentits l'informaven, no, li xisclaven, del que tenia davant. L'horrorosa realitat el colpejava directe a l'estómac. Havia de prendre una decisió, el temps s'acabava, no podia quedar-se allà sense fer res, havia d'actuar malgrat saber el que l'esperava. Però semblava que la seva ment és negués a moure el seu cos i, tossudament, va tornar a obrir el calaix dels records.
Al poc temps d'acabar els estudis, aquell Antoni de vint i pocs anys va tenir la sort d'entrar a treballar en la gran i prestigiosa empresa d'informàtica de fama mundial. Va aconseguir el que milers de persones, si no milions, desitjaven fervorosament. I és que eren pocs el elegits que podien formar part d'aquell immens projecte, ser part de l'empresa lider en informàtica. S'en sentia orgullós, convençut que l'esforç de tants anys d'estudi havien donat el fruit perfecte. Va sacrificar la seva vida personal a canvi de la professional; va preferir fer aquesta tria i d'aquesta forma evitar també patir pel seu petit secret que ningú podria comprendre.
Era feliç al seu lloc de treball, ben valorat i reconegut per la seva feina i amb un companys que admiraven la seva capacitat per resoldre situacions que influïen directament en els bons resultats de l'empresa a nivell mundial.
Una tarda, mentre estava concentrat en la seva feina habitual, va aparèixer pel seu despatx un amic i company d'empresa.
- Toni, m'has d'ajudar! - va exclamar sense ni tant sols saludar-lo.
- Que has fet ja? - va dir amb una ganyota de disgust, conscient de la capacitat de l'altre de ficar-se en embolics.
- La base de dades, Toni! No sé que he fet, però em sembla que la he espifiada!
- No! Diga'm que no és veritat – va dir espantat pel que significava la pèrdua de dades de milions de clients. - Diga'm que no has esborrat cap fitxer!
- No ho sé! Si us plau ajuda'm! - va exclamar desesperat.
L'Antoni es va aixecar del seu seient d'una revolada i amb el seu company darrera va anar corrent cap a l'habitació on hi havien els servidors centrals de l'empresa. Es va asseure davant d'un terminal i es va adonar de la magnitud de la tragèdia.
- Però que has fet? - va fer amb un llarg bufec.
- No ho sé! Ho pots arreglar?
- Més valdrà que ho faci si vols conservar la teva feina.
- Gràcies!
Es va posar a treballar de manera frenètica. Havia de tornar a re indexar les milions de dades dels clients de la gran multinacional. Sabia que potser aquella feina el faria estar tota la nit sense dormir. Esperava, però, que tot plegat no acabés en un desastre.
I així, amb l'esperança que aquest cop l'univers no tingués cap represàlia pel que anava a fer, es va passar tota la nit en blanc ajudant al seu company i amic.
Mort de son, l'endemà al matí va tornar al seu despatx. Havia estat capaç de posar ordre en la base de dades de l'empresa. Tot arreglat, el seu company no havia de patir per quedar-se a l'atur i l'empresa tenia més organitzada que mai els seus valuosos arxius.
Quan feia una hora que treballava en els seus afers diaris, intentant no adormir-se, va entrar al seu despatx el seu superior. La cara que feia no presagiava res de bo.
- S'ha adonat del què ha fet, senyor Antoni? Mai hagués cregut que vostè fos capaç de fer una cosa així.
- Però senyor, jo només he intentat protegir a l'empresa d'unes pèrdues que podien haver estat milionàries! - va dir conscient que una altre vegada tot s'anava a norris.
- Passant per sobre els protocols de seguretat? Durant hores les dades dels nostres clients han estat exposades i sense protecció. Qui sap que en podria fer un pirata si les hagués obtingut! Per sort hem comprovat que no hi ha hagut cap intromissió al sistema, però vostè ha arriscat massa...
- No hi havia cap més forma de fer-ho...jo només volia ajudar... - ja ho donava tot per perdut.
- No em queda cap més remei que acomiadar-lo senyor Antoni, el que ha fet no té cap justificació.
I així va ser com l'Antoni va perdre la feina de la seva vida. Un cop més l'univers el va castigar per una conducta exemplar, un cop més la seva capacitat d'ajuda va ser la seva perdició.

A partir d'aquell moment es va negar a ajudar a ningú més. Tancat a casa, sobrevivint amb penes i treballs, va decidir no tenir cap relació amb ningú, a passar totalment desapercebut de tot i tothom. No era la millor forma de viure, però almenys s'acabarien els ensurts i les decepcions. Si no feia res no li passaria res.

I en això pensava quan estava quiet i contemplant l'horrorós desastre que s'estenia davant seu. Havia sortit a fer la compra mensual al supermercat, l'únic dia durant setmanes que es permetia agafar el cotxe i sortir de casa. I va ser al cap de pocs quilòmetres d'entrar a l'autopista quan va veure l'horrible accident en cadena que havia succeït. Desenes de cotxes reduïts a ferralla, un camió envoltat de flames, gent ferida caminant desorientada. Cossos mutilats enredats entre ferro i plàstic. Fins i tot el propi Dant trobaria fluixa l'expressió “escena dantesca”.
Es va fixar en un autobús al marge de la carretera, penjant d'un pont, a punt de caure. A traves de les finestres podia veure com es movia alguna cosa. Eren nens. Un autobús ple de nens estava a punt de caure d'un pont de molta alçada. I ningú se'n adonava. Sentia de lluny les sirenes dels equips de rescat. “Ells faran el que calgui” va pensar. O potser no, potser ja seria massa tard quan arribessin. El vehicle es balancejava sense estabilitat al llindar del pont. Un moviment brusc des de dins ho precipitaria tot. Desenes de nens moririen si ningú hi posava remei. I ell era l'únic que hi podia fer alguna cosa. Només ell podia ajudar a aquelles criatures. “Però a quin preu?” es va preguntar.
No massa lluny de l'autobús va veure una grua parada, amb el motor engegat. S'hi va acostar, va obrir la porta i de dins va caure el conductor, mort. L'aparell, però no semblava haver sofert gaires danys. De cop ho va veure clar. Si era capaç d'enganxar la grua al vehicle ple de nens podria arrossegar-lo un metres, els justos per allunyar del perill mortal a aquelles pobres criatures. I si ho feia què passaria després?.
Va mirar al seu voltant, resant per poder veure algú prou sencer per fer-li la feina per ell. Però va ser inútil, ningú estava en condicions per fer-ho. I aquelles sirenes sonaven encara tant lluny.
Es va asseure davant el volant de la grua, va posar la primera marxa i es va costar al autobús. Va poder veure com a dins els nens cridaven aterrits, incapaços de fer res per escapar d'aquell embolcall de ferro que podia ser el seu taüt. Quan va ser prou a prop va saltar de la cabina i agafant el ganxo va tibar fort per tal de desenrotllar el cable al qual estava unit. Amb totes les seves forces va afermar la peça de ferro al autobús. Ara ja només calia arrossegar l'autobús uns metres. I així ho va fer, posant la marxa enrere de la grua, i resant que el pes de l'altre vehicle no els precipités als dos pont avall, va prémer amb decisió l'accelerador. Un atordidor soroll de metall fregant contra l'asfalt va fer tremolar grua, cable i autobús. “Uns metres més...uns metres més i tot haurà acabat” va pensar mentre veia com els dos vehicles avançaven cap a la salvació. Un cop fora de perill, de dins l'autobús varen començar a sortir nens morts de por, xisclant i plorant, però sans i estalvis.
L'Antoni va veure amb satisfacció que cap d'ells semblava ferit, havia salvat la vida a desenes de criatures. “Res ni ningú em podria castigar pel que he fet” va pensar amb seguretat.
De cop va sentir un soroll rere seu. Com si alguna cosa de metall es trenqués. Va girar el cap, encara assegut dins la cabina de la grua, i va veure com el cable que subjectava l'autobús estava amb una tensió brutal, tremolant per la força oposada que exercien els dos vehicles. Va pensar en maniobrar la grua per rebaixar la tensió, però va ser massa tard. Un altre soroll de ferro trencat, una estrebada forta va sacsejar la grua i l'Antoni va poder veure per un instant com un ganxo de ferro de cinquanta quilograms avançava cap a ell amb la velocitat d'un projectil.
L'Antoni ja no va poder ajudar a ningú més.