Moments

El sol començava a sortir. Ho veia per la finestra. A la sala, de sobte era tot mig clar i mig fosc. Ens començàvem a despertar, amb tranquil.litat. Amb poques presses (tot i tenir-ne en realitat). Els ocells no cantaven l'Himne de l'Alegria de Beethoven no podia ser tot tan perfecte com a les pel.lícules. No era primavera. Ni estiu. Era hivern i el cel era gris amb un cercle taronjós a un costat. Recordava una mica (potser) als cels de Van Gogh, o potser a aquells cels que dibuixen tots els nens petits. Feia fred però, el reflexa del sol li tacava els llavis molsuts que la nit anterior s'havien declarat dolços. Aquells ullets verds encara s'amagaven rere les parpelles i sota el bosc espès i fosc de pestanyes. Dormi plàcidament i el seu cos enganxat de suor encara era en la mateixa posició que l'havia vist per última vegada la nit abans. Els seus braços encara recorrien els meus i la seva mà esquerra (ell sempre d'esquerres, esclar!) era a l'alçada dels meus pits.
Feia gràcia veure'l allà, a punt de despertar-se, a punt d'acabar amb un somni (potser el mateix que el què havia somiat jo).
Era perfecte. Era la perfecció de la bellesa.
I el més increïble; ell no ho hauria de saber mai.