Mirant la Lluna.

Tinc penjada a la pared del dormitori una lluna feta de pasta de paper. Quan de nit, no puc dormir, la miro.
Aquesta lluna somrient, que em mira condescendent, em fa companyia.
La vaig penjar sense pensar que m'ajudaria a passar hores de foscor i d'insomni.
Aquesta lluna de paper, que miro des del llit, quan tinc trist l'esperit... lluna bonica.
Presideix una pared, pintada de color verd, el que en diuen verd pastel, sobre la taula de despatx, plena de papers,
Quan em disposo a ficar-me al llit, li faig una moxaina i tinc la sensació que em somriu. Segur que són manies. Sensacions estranyes, imaginades, irreals, però... jo diria que em somriu.
Gairebé em fa por treure-li la pols, per si de cop desapareix i no torna més.
Però de moment, nit rera nit, des del meu llit, la miro i em mira, i ens fem companyia.