mirall, maleït monstre

I sí, sóc una covarda, i em fot imaginar-me que puc ser algú, i poc a poc em vaig donant compte dels maltractes que m'estic donant, i em torno a cabrejar si menjo una vegada més, i ploro i ploro, llàgrimes entre vòmits i somnis, solament vull arribar a dalt, on sol hi ha les estrelles, i sí, em poso al meu racó, on cada nit li dono sentit a tot aquest marron, res m'importa ja, que em dona igual destrossar-me per dins si al fi i a la cap no té sentit seguir corrent. Arribo a casa i se'm menja sencera, i fins hi tot em supera, records morts, ja no veig res, quan arribo al meu racó i faig anar els dits...
I sí, el meu mirall, lluita diària, ells no entenen que vull esborrar el monstre que en ell veig reflectida, necessito creure i no puc, matar, esborrar, la imatge del mirall, maleït reflex, però es que sóc jo la que estic sent oblidada, amb cada nit tancada a la barraca, cadascuna de les llàgrimes derramades, milers de nits desaprofitades, sento que ja no serveixo per res... i vull esborrar d'una vegada el estúpid monstre al que estic lligada, no puc, em sento enganxada.
I cada nit trec la por per la boca, i la bogeria em toca si m'adono que estic atrapada en mig de flors trencades.
Ja ni tan sols els teus petons em sorprenen... començo a pensar que potser amb una altra somriuries més, estic cansada però encara t'estimo, i desitjo que ho segueixis fent, necessito que sentis tu el mateix perquè faig això només per seguir vivint i tot i així em retallo segons i moments... no te'n vagis que m'ensorro, no te'n vagis, queda amb mi aquesta tarda que si no em quedo a casa i només faig que menjar, vine i fes-me pensar en altres coses que no sigui halar, no m'agrada passar nits tancada, guardant-me paraules i treien les penes per la gola...