Mery, John & Elvis

MERY, JOHN & ELVIS

Al meu barri, ningú no es va estranyar quan, com caiguts del cel, a Mery i John els va arribar aquella barbaritat de milions de dòlars d'Amèrica: tots els coneixien i sabien que en farien un bon ús, un ús generós, com així va ser.
Mery i John, que hi eren nascuts, al barri, fregaven el llindar de la primera joventut quan es van prometre. En John, jo no tenia el gust de conèixe'l massa bé. L'havia vist poques vegades. Físicament bastant eixut, encara que de bona talla, semblava amagar una certa impulsivitat sota la superfície d'un caràcter amable, apassionat i essencialment bo. La Mery, en canvi, l'havia tractada molt més, perquè tenia la sort de ser company de feina d'ella a la mateixa agència d'una companyia d'assegurances. El seu cabell ros emmarcava un rostre més aviat allargat, amb ulls i mirada francs. Impetuosa per naturalesa, havia tingut alguna baralla amb el John que els havia portat al límit de la ruptura, la qual no s'havia produït perquè mesos de convivència i d'esforç per formar una llar els havien fet superar-ho tot. A l'agència, era una magnífica col·lega. Suportava malament les petites -o grans- injustícies que inevitablement s'hi produeixen, però amb mi sempre va ser atenta, oberta, i em va explicar com dur a terme moltes tasques en una època en què jo necessitava com aigua de maig molta comprensió, afecte, i una formació pràctica que la companyia, incomprensiblement, no m'havia proporcionat.
Es van casar, un dia 16 d'agost, festivitat de Sant Roc, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la mort del qui probablement va ser el més gran ídol humà nascut i mort al segle XX, Elvis Aaron Presley, el "Rei" Elvis. I es van casar, molt enamorats, a d'alt d'un núvol blanc com el cotó més blanc, traspassat per finíssimes espases daurades del sol ponent d'aquell capvespre d'estiu, que es trobava com suspès per damunt de les agulles resplendents de la Sagrada Família. Dirigia la cerimònia el beat Antoni Gaudí, ressuscitat, amb un llarg ciri a la mà dreta, el cap cot amb la barba alba i abundosa reclinada sobre el pit. Vestit tot ell de fosc, amb aire de penitent, oficiava amb gran solemnitat.
Tots els qui hi assistien -testimonis, dames i damisel·les d'honor, convidats d'una i altra família, tots menys el beat, que ja era molt experimentat en aquests protocols, començaven a inquietar-se perquè el nuvi trigava a comparèixer. I més que ningú, s'impacientava la Mery, la qual, abillada amb un minivestit blanc de tirants -que em recordava molt el que la cantant Massiel duia quan va guanyar el concurs d'Eurovisió amb la cançó "La, La, La"-, amb pantis brillants tipus leotard de color rosa clar, unes enormes pestanyes postisses negres que contrastaven amb la seva cara pàl·lida i el ros intens del seu cabell pentinat en forma de monyo "soufflé", no parava de mossegar-se les ungles, també postisses, pintades, a joc amb els pantis, de color rosa clar lluent.
Tothom s'hi va sentir alleugerit quan la figura d'en John es va dibuixar allà baix, a la cruïlla entre la Diagonal i el carrer de Mallorca. I tots van esclatar en un gran aplaudiment quan, des d'aquell mateix punt, l'auto del nuvi s'enlairava, majestuós, cap al núvol blanc, on suaument es va estacionar davant mateix de la núvia. Era un enorme Cadillac descapotable, amb ales de cigne vivents, pintat tot ell de blanc amb dues amples ratlles de color rosa clar brillant als costats. El conduïa personalment el nuvi, que anava vestit amb un conjunt de jaqueta blanca amb la solapa alçada fins les orelles i pantalons blancs de campana, molt ajustats als malucs. El cabell pentinat en forma de tupè, negre i molt lluent per l'efecte de la gomina, així com les patilles amples i les ulleres fosques, li conferien un aspecte inequívocament preslyà. Va baixar de l'automòbil taral·lejant dolçament "Love me tender", duent al mateix temps entre totes dues mans una enorme medalla d'or amb l'efígie d'Elvis gravada, i repujada tota ella de brillants.
-Accepta-la, Mery, com la millor prova del meu amor etern. Sempre et tractaré com a una reina.
Ella, sense poder contenir les llàgrimes, va agafar la medalla, al temps que un estol d'àngels del Cel l'ajudava a baixar, amb el John i el beat Gaudí, a l'altar major de la Basílica Expiatòria, que lluïa amb tota la seva magnificència, amb tots els llums, llànties, ciris i espelmes encesos, milers de roses blanques, de tulipes, de gladiols i d'altres flors cromàtiques i aromàtiques provinents dels quatre punts cardinals. Ben aviat es va sentir com s'elevava la remor cristal·lina del cor infantil la de l'Academy of Saint Martin-in-the-Fields, de Londres, acompanyat per la música celestial de la seva orquestra, que interpretava l'oratori "El Mesies", de Georg Friedrich Händel, mentre els nuvis emocionats deien, responent la invitació del beat Gaudí: "Sí, volem".
Conclosa la cerimònia, els àngels del Cel tornaren a pujar els nuvis al seu núvol des d'on immediatament, i en el Cadillac alat, van iniciar la lluna de mel. Volaren i volaren en un viatge ple de felicitat, durant el qual no van sentir gana ni set, ni van patir fred ni calor: només la joia d'estimar-se, amb un amor pur, sense màcula. Sobrevolaren Madrid, des d'on els van arribar els ecos d'uns alegres compassos dels xotis de "La Verbena de la Paloma". També Lisboa, molt a prop del Chiado, des d'on s'alçaven tristos compassos fadistes en la veu inconfusible d'una Amália Rodrigues rediviva, i, arribats al lloc per on el riu Tejo es troba amb la mar oceànica, van fer un salt meravellós per sobre de l'Atlàntic que els va dur directament a la ciutat de Memphis, estat de Tennessee, allà on el Sud dels Estats Units d'Amèrica és tan negre que fins i tot els blancs tenen el cor de negres i la pell emblanquida amb una capa de calç. Davant de Graceland, la casa-museu-memorial del "Rei", van trobar una multitud de gent que feia grans escarafalls de dolor i miraven de mantenir enceses les seves espelmes sota la pluja. Plorant, Mery i John es van afegir a l'enorme gernació que venerava la làpida de bronze de la tomba d'Elvis, la qual es trobava sepultada sota tones de rams de flors dins el recinte del que es coneix també amb el nom del "Meditation Garden".
Fou aleshores quan un negre de debò, hereu d'esclaus negres, vell, mig cec, amb aspecte de captaire, els va demanar, per caritat, que li compressin una butlleta de loteria. La Mery i el John varen pensar que, si ells eren tan feliços, bé podien fer un gest per contribuir a mitigar la infelicitat dels altres. I és així que li van comprar la butlleta al pobre negre i a més a més li'n van donar el doble del valor per tal que aquella nit pogués fer un àpat decent. A continuació es van dirigir a la Catedral Interconfessional de Memphis on van resar una oració en memòria de les víctimes de les Torres Bessones de Nova York, i també de les altres víctimes col·laterals, i dels mil milions de germans que passen gana i no tenen ni aigua de beure, i de tots els pàries de la Terra... de manera que havent sortit del temple van pujar al Cadillac alat i hi van iniciar el viatge de retorn. La veu esquinçada i trista d'Édith Piaf a "La vie en rose", que sortia del tocadiscs d'un cafè del Boulevard Saint-Germain, els va sorprendre al cel de París, mentre ja planejaven per damunt de les torres gòtiques de la catedral de Nôtre Dame, un dia en què el Mercat de les Flors omplia de colors l'Illa de la Cité, i la línia ondulada del Sena, travessada per nombrosos ponts, es retallava separant avingudes i carrers presidits pel contorn de Torre Eiffel que es dibuixava a l'horitzó.
Ja a casa, mentre en John obria la clau del gas i la de l'aigua i regava les plantes, Mery va seure davant el seu ordinador personal, en va obrir el correu electrònic, i va descobrir que a la safata d'entrada, entre els missatges pendents de llegir, tenia un email amb origen a Memphis.
-John! -va exclamar- és de la casa d'apostes de l'Associació de Negres Pobres i Disminuïts dels Estats Units. És... és... el nostre número, que ha estat premiat amb cent milions de dòlars! Ens demanen el codi de la llibreta d'estalvis per fer-nos-hi la transferència!
En John, primer, va quedar bocabadat, i tot seguit, encara vestit d'Elvis, va abraçar emocionat la Mery. Tots dos eren conscients que s'havia produït un miracle. Pocs dies després arribaven els diners. Mery i John en van fer donació d'una bona part de l'import a diverses oenegés que es dedicaven a mitigar les dures condicions de vida dels molts immigrats sense feina que hi havia al barri. També van lliurar moltes almoines per als indigents de la parròquia, i a aquesta la van dotar amb una quantitat suficient per sostenir el culte. Finalment, en van dipositar, en una entitat financera de caràcter popular sense ànim de lucre, una quantitat suficient per garantir llur futur, i sobretot el futur dels molts fills amb què esperaven que la Mare de Déu de la Mercè beneís la seva venturosa i sagrada unió.

Antoni Ibáñez Olivares