Avui ens hem casat

Avui ens hem casat. La M. diu que fa molta xafogor, però això ja és normal el dia de la Verge d'Agost. Hem arribat tard a l'església, quan la missa ja era començada, així que un capellanet ens ha casat a l'entrada, a mà esquerra en un altar fosc on hi ha la figura de la Mare de Déu de Montserrat. A més a més m'hi he hagut de barallar, perquè deia que em faltava no sé quin paper, i jo l'he amenaçat de denunciar-lo a la policia si no ens casava. Perquè jo havia de sortir casat d'allà.

En realitat, ara que la memòria ja em falla tant, no recordo si era el propi mossèn o un dels seus auxiliars el qui ens va casar. El fet és que aquell dia, passades les 11 del matí, a la parròquia de la Puríssima de Sabadell hi va haver, al mateix temps, una missa i un casament, el meu. Ves quins nassos! A aquell capellà malcarat, que mai no he sabut com es deia, me'l vaig trobar més d'una i de dues vegades pel carrer, però mai no ens vam dir res de tot això, bo i que ho teníem present.

Jo em dic J. i vaig néixer en un mas del rodal de Castellar, per això aquí no poso el meu nom sencer: perquè ningú no se senti ferit per coses que ja no hi paguen la pena. Era el 12 de febrer de l'any 1932, i a les dues hores va morir la mare: dos pams de neu i el metge no hi va arribar. Després, van venir les desgràcies de la guerra i les misèries del temps de la gana, que ara no vull recordar. Només diré que als deu anys em vaig llogar de manobre, i després de paleta, i que a base de jornades de dotze hores seguides o més i de remendos que feia pel meu compte, me'n vaig anar sortint, com tothom.

El cas és que un dia vaig conèixer la M. que és d'un poble de Múrcia, i me'n vaig enamorar, i com que l'estimava de debò, em vaig voler casar, perquè crec que quan un home vol anar de debò amb una dona i no només per distreure's, s'hi ha de casar. Quan ho vaig dir a la meva família s'ho van agafar malament i em van esbandir de casa. Més ben dit, em van dir que no volien saber mai més res de nosaltres i em van desheretar. Però jo estimava la M. i com que sóc del morro fort, m'hi vaig casar. Per això a la cerimònia només van assistir la germana de la M. i quatre o cinc més de la seva banda. I, ara, cinquanta-cinc anys després, penso que quant de temps d'estimació vam perdre fins que passats molts anys els meus no es van tornar a fer amb mi. Però, per altra banda, tot plegat no em sap greu perquè vaig tenir sempre la M. al meu costat.

En sortir de la Puríssima, ens hem anat a Barcelona amb el tren dels Catalans, al restaurant Set Portes, amb les dues mil pessetes que Franco dóna per casar-te, i per cinc-centes hem fet el millor àpat de la nostra vida.

Havent tornat a Sabadell, cap al tard, ja ens hem anar a viure a Torre-Romeu, a una barraca que és d'un familiar de la M. Al costat de la barraca hi ha ben lligat un porc que no para de grunyir. I entre els grunyits del porc i el grinyolar del nostre llit això sembla una serenata de gralles al mig del camp...!

Antoni Ibáñez Olivares