Memòries de la Marcela

Als meus vuitanta-nou anys és difícil pensar en un futur. Passen els anys, els mesos, les setmanes, els dies i les hores com instants fugaços. Sóc conscient que estic amb un peu a la terra i l'altre allà on Déu me'l vulgui endur, i fent un general repàs d'aquests tants però a la vegada pocs anys, veig darrere meu moltes batalles guanyades i altres fracassades. Veig dolor, però em quedo amb tots els moments bons: el meu primer petó amb un noi que vaig conèixer al treballar d'infermera a la Guerra Civil; el meu primer amor, a l'estiu de l'any següent i que entre bombes ens casàrem; el nostre primer fill que va ser la major alegria en temps lletjos. Recordo encara que no va ser un part fàcil, però quan el vaig poder tenir entre les meves mans, tot el món va desaparèixer en un instant, i mirant-li als seus ullets li dava les gràcies per haver tret el caparró en aquest món tant difícil. Recordo el seu primer pas, i la seva primera paraula, recordo la seva primera nòvia i el seu primer cop a la presó per lluitar per la democràcia en temps franquistes. Ara ja sóc besàvia, el meu fill té setanta anys, amb dos fills i un nét.
Al mil nou-cents trenta-nou, em vingueren dues alegries més. Una parelleta de bessonada, dues nenes que al fer-se grans van patir la discriminació feminista i catalanista i que pocs anys després les veuria exiliades a Mèxic. Per sort, uns anys més tard de la mort del dictador, les vaig tenir de volta al meu costat i no venien soles, una es va casar amb un exiliat de Girona i l'altra amb un mexicà.
Poc després de tornar les nenes de Mèxic, se'm morí la mare, d'un tumor no gaire greu per les noves tecnologies, però per aleshores era un cas incurable. El pare era un obrer constant en la seva feina i ficat en sindicats per a la millora del proletariat. No el recordo bé, ja que l'obligaren a lluitar a la guerra del Marroc quan jo tenia tres anys i no tornà més. La mare sempre m'havia dit que era un home honest, agradable, entregat al cent per cent a tot el que feia, un home constant en tot.
Jo vaig fer d'infermera a la guerra, encara que sense estudis, ja que els faltava gent i em vaig prestar voluntària. Després vaig haver de treballar en una colònia tèxtil, mentre a casa em dedicava a escriure relats sobre les meves vivències i els meus pensaments. No ho feia amb intenció de publicar-los, però em vaig trobar amb la sorpresa que tres anys després de la mort de Franco, coneguí a un home que treballava en el camp de redaccions, i em va publicar molts dels relats i llibres. Ara per ara ja porto trenta llibres i milers d'articles publicats. Al mil nou cents vuitanta-nou vaig formà part d'una assemblea d'esquerres que m'obrí portes a tot a Espanya i part de l'estranger, fent conferències defensant els nostres ideals.
El meu marit morí el mil nou-cents noranta-sis d'una tuberculosi. Allà se'm va caure el món a sobre. Ja tenia setanta-vuit anys, i em trobava sola en una casa força gran. Em sentia desconcertada. Sort que em venien a veure els fills de tant en tant, i els nets venien a casa per l'estiu i m'omplien de vida.
Ara ja fa set anys que visc en la residència del poble. Al principi creia que seria un cau fosc i solitari, i una manera, per part dels meus fills, de desfer-se'n de mi. Però de seguida vaig entendre que ho feien pel meu bé, que sola a casa em consumia poc a poc; en canvi estant aquí, entre els meus, em feia sentir bé.
Des que vaig entrar he fet una pila d'amics. Em diverteixo jugant a cartes, donant volts amb els més afavorits, prenent la fresca i fins i tot petant la xerrada amb les joves infermeres. Bé, no només he fet amics, sinó que al mateix entrar a la residència, vaig veure la cara coneguda d'un home, però no recordava qui era. Lògicament els anys també havien passat per ell. Ens vam quedar mirant-nos, però ni una sola paraula. Fins dies després que de tant donar-hi voltes vaig donar en el clau, era l'Ignasi, l'home, gràcies el qual, vaig començar a publicar llibres i relats. Va ser tanta l'alegria que en veure'l pel passadís, el vaig parar fent-li cinc cèntims de qui era i de què ens coneixíem. Efectivament, em va reconèixer. Poc a poc i sense adonar-nos-en vam anar conciliant un amor que mai podria imaginar, en aquestes altures de la vida, poder trobar.
Al dos mil u vam fer un llarg viatge, l'últim de les nostres vides, i era el somni de tots dos. Vam agafar l'avió cap a Nova York. van ser quinze dies fantàstics, em vaig poder sentir jove altre vegada, passejàvem pels carrers d'Amèrica com dues canalles enamorades. Van ser fantàstics, menys el penúltim dia, quan ens trobàvem seguts en una placeta contemplant el nou matí. Els ocells cantaven i l'olor d'humit ens contemplava, de sobte sentim un soroll molt fort. vam mirar a l'horitzó no molt llunyà i podíem veure les grans torres plenes de fum i de seguida les sirenes dels cotxes de bombers. Estàvem atemoritzats. Al cap d'una estona se sent el mateix soroll, aquest cop era l'altre torre i ara havíem vist perfectament l'avió que s'estavellava contra ella. Ens vam quedar paralitzats. No sabíem que fer, fins que passà un policia i amb un anglès molt tancat ens preguntà on ens allotjàvem, i amb un cotxe patrulla ens van portar al hotel que estava a quatre carrers de la desgràcia. Des de l'habitació vam veure com les dues torres es desmoralitzaven per moments. Aquella nit no vam dormir. Teníem el vol de tornada a les sis de la tarda, però per motius de seguretat es van cancel·lar tots i no vam poder tornar fins a les set de la tarda del dia següent. Vam arribar a Madrid a les cinc de la tarda, i allà estaven esperant els meus fills i algun nét i el fill de l'Ignasi. Ens vam abraçar tots en moments tendres. Vam dormir la nit a Madrid perquè ja érem vells i una nit a l'aeroport i l'altra a l'avió havien pogut amb les nostres forces. És així que després de dormir còmodes, ens vam llevar i vam tornar a Barcelona. Al tornar a la residència, tothom volia saber si érem presents en aquell moment i com va passar.
Ara per ara estic contenta del que deixo enrere ja que afavoreix positivament. Sé que deixo enrere un bon passat, i he donat vida a persones tan maques com els meus fills. Sóc conscient que em queda poc de vida i vull agrair als meus fills, néts i bisnets per donar-me vida, i per preocupar-se per mi, per estimar-me. Dono gràcies a la meva mare que gràcies als seus consells ara sóc on sóc i he estat prou forta per seguir endavant. Al meu pare, que tot i que tinc poca memòria d'ell, he après a ser valenta i lluitar pel que he volgut com ell va fer. També a en Pere, el meu primer amor, que en pau descansi, que m'ha deixat tres tresors meravellosos. També a l'assemblea la qual vaig formar part durant tants anys i sobretot ara per ara a la meva primer prioritat, a tu, Ignasi, T'estimo.
En el seu moment, potser de ningú em podré acomiadar, aprofito per fer-ho ara.
Adéu estimat món.