melodia

Mires asseguda rere els tarongers com puja altre cop la marea. Les blaves aigües es van menjant poc a poc la sorra humida que descansa esperant ser engolida per la fredor mortífera.

La blavor marina aparenta ser tranquil·la, comprensiva. Ningú no sembla veure-hi el perill. És enganyosa, mentidera i no té pietat amb aquell qui es posa davant seu. A primer cop d'ull sembla una imatge perfecta; però tu saps que no és així. Portes mitja vida escapant-te del color fred que s'escampa dissimuladament. Passes les hores a la sorra vermellenca, apartada del mar, mirant com aquest creix cada dia una mica més, lentament, sense que tu puguis evitar-ho, s'apropa.

Sovint et sents sola i de vegades creus que el color del cel i el mar acabarà guanyant definitivament. És el més senzill. Deixes la vista morta mentre et gronxes lentament en aquest parc de colors càlids. Aquí t'hi sents bé, però t'hi trobes massa sola encara que et vulguis fer la forta. El vent calent que cau del sol infernal t'acaricia mentre et cau una llàgrima galta avall. Ningú no es vol sentir sol, en res.

Però no estàs sola. No et tu la única que vol intentar que el mar blau pari de créixer. Jo ja fa temps que també m'entristeixo en aquest gronxador vermell. Ja fa molt temps que em sembla estar sola mirant com les ones creixen sense parar gràcies a les mentides i l'odi. Però avui t'he vist. T'he vist mirant amb els mateixos ulls que jo les aigües que ens escupen. I per això he vingut, per pensar alguna cosa mentre em gronxo amb tu.