Guerrillera de ciutat

GUERRILLERA DE CIUTAT

La guerrillera mirava per la finestra desde la qual podia contemplar una bona vista de la ciutat. Aquell laberint gris, ple de gent, no l'entusiasmava. Tenia les armes dins la ment, i les idees escrites en el seu diari, en el qual escrivia cada vegada amb més freqüència totes les seves inquietuds. Massa sola se sentia entre la multitud, fins i tot quan aquesta estava formada per cares conegudes. Cares conegudes que en altres temps havia pensat que també tenien ànima revolucionaria, però cada vegada ho posava més en dubte. Aquells rostres que anteriorment l'havien fet sentir acompanyada i envoltada d'iguals, amb idees similars, ara els trobava buits, estètics i de vegades, fins i tot estúpids. Així que la guerrillera de ciutat cada vegada passava més hores sola, envoltada de llibres i pel·licules que la feien sentir plena. De vegades es deprimia, no per aquesta soletat, sinó per sentir-se fora de lloc, diferent de tothom. Es preguntava si no hi havia ningú amb les mateixes inquietuds que ella, si no hi havia ningú que també perdés la vista mirant per la seva finestra i reflexionés sobre què havia de fer amb la seva vida.

S'omplia la ment de viatges, d'aventures llunyanes, de records de fets que encara ni tan sols havien succeït. S'imaginava ja altra volta a Nicaragua, a Cuba, al Perú. A França, a Russia o a Palestina. Li semblava que la vida se li escolava, que li marxava una mica més cada vegada que el rellotge marcava una altra hora. Tenia tan per fer... Vivia en un món irreal, conscient, més que ningú, de la realitat que ens envoltava. Desitjava fer quelcom, no tan sols fora, sinó aquí mateix. Alguna cosa s'havia de poder fer. Alguna cosa que canvies les bosses de roba comercial que portava la gent que veia desde la seva finestra, per un parell de llibres. Però ho veia tan complicat... tan difícil... Veia aquest barri, aquesta ciutat, tot aquest maleït país tan podrit, que malgrat intentar pensar que "tot està per fer i tot és possible" l'optimisme s'anava escolant per l'aixeta de la cuina. Potser per això, cada vegada somiava més en agafar un avió i volar... volar per sobre d'aquest país de merda i dirigir-se a un altre lloc, llunyà, amb l'esperança de que allí no estigui tot perdut. Amb l'esperança de trobar gent que també tingui cervell, gent que se li il·luminin els ulls quan miri la lluna, que somii amb la humanitat i no en ell mateix. Trobar un lloc on encara hi hagi la màgia de viure i que existeixi, encara que sigui remotament, la possibilitat del canvi.

Però malgrat tot, ella seguirà ferma a les seves idees, i no es desviarà del camí que ha triat. Potser serà difícil i l'haurà de fer sola, però sap amb certesa que és el correcte. Així que seguirà formant-se, seguirà somiant, fins que arribi un dia, no sap quan, que saltarà al carrer, potser agafant les armes, aixecarà el puny i tothom descubrirà que sempre ha estat la guerrillera de ciutat.