Matilde

Si és veritat que tot s'hereta, jo he heretat de la meva àvia no sols el nom (em dic Neus), sinó també una gran afecció a explicar contes. N'he explicat als meus fills, als alumnes i ara als meus néts. Hi ha, però, una història, íntimament relacionada amb la meva família que no m'he atrevit a explicar mai perquè el crèdit d'aquest fet extraordinari queda a l'arbitri de la sensibilitat de qui el llegeixi.

La meva àvia provenia de la Cerdanya, era l'última de cinc germans fills d'uns pagesos pobres que tenien un mas situat a prop de Martinet. Cap al 1914, a causa de les privacions que patien, tots els germans, menys l'hereu i la noia més gran, que es casà, quan gairebé sortia de l'adolescència amb un hereu d'All; els altres de ben joves (el noi segon, en Ramon, que llavors tenia setze anys; l'altra germana, la Matilde de quinze i la meva àvia de dotze) es veieren obligats a venir a Barcelona per guanyar-se la vida, perquè havien sentit que a ciutat "n'hi havia molta de feina". Les noies, mitjançant una senyora barcelonina molt rica, que estiuejava a Martinet i que coneixia bé els de casa de la meva àvia, entraren a fer de minyones a casa d'uns senyors que tenien una torre esplèndida, amb jardí al davant i al darrere, al passeig de la Bonanova. El germà de seguida trobà feina en una fàbrica de filatures situada a l'antic Sants, propietat dels senyors de la casa.

La família per la qual treballaven les dues germanes estava composta per l'àvia, mare de la senyora, el pare i tres nens de curta edat: dos nens de set i cinc anys i una nena de tres. A causa de la poca edat i de la migrada estatura de la Neus, de seguida quedà com a ajudant de la mainadera, una bona dona que provenia de Berga. Aquesta senyora ben aviat s'encaterinà de la meva àvia i no sols li ensenyà de lletra, sinó que, quan anys més tard els nens ja no la necessitaven tant, la proposà com senyoreta de companyia de l'àvia a qui llegia contes en veu alta perquè en deia que tenia una veu de "fer somiar". Ella fou sempre la que escrivia a casa dels pares, els quals es feien llegir les lletres per un senyor de Martinet que tal vegada contestava "al dictat" amb pulcritud, puntualitat i "lletra rodona". Així regularment els pares sabien les noves dels tres fills que havien marxat de casa. Aquesta fou la vida de la meva àvia durant de la seva adolescència i joventut, ben diferent de la de la seva germana Matilde, per cert, a qui, en encara no una setmana, l'atzar la féu viure una experiència que no volgué explicar gairebé mai a ningú, sols als seus íntims tingué esma per fer-ho.

La Matilde, als quinze anys acabats de fer, era una noia rossa espigada amb els ulls blaus i tranquils com un dia clar. De bell antuvi la posaren d'ajudant de la cuinera, però veient la bona presència que tenia, de tant en tant servia la taula ajudant les dues cambreres. La Matilde tot ho feia calladament, quan caminava semblava que el seu cosset esvelt anés al ritme d'una melodia lenta. Contràriament a la meva àvia, la Matilde no va tenir mai ningú que li ensenyés a llegir i a escriure (no en va saber fins que es va casar), però aquella mirada blava et feia entendre que sabia un munt de coses, perquè es fixava atentament en tot i a més sabia escoltar, virtuts que unides al seu posat discret inspiraven tranquil·litat i confiança.
En Ramon, diumenge sí, diumenge no, anava veure les seves dues germanes de qui se sentia protector i els senyors que ho sabien el deixaven entrar per la porta de servei i el dia que s'hi presentava, que solia ser havent dinat, era ben rebut. Aquelles tres horetes de la tarda els tres germans les feien servir explicar-se les coses mentre passejaven per la finca, berenaven i fins i tot havien anat un dia al Tibidabo! Després se n'anava i la Matilde, amb permís de la cuinera, li feia un paquet de menjar amb dues peces de fruita, una mica de tall i pa.
Al cap d'un any i mig de ser-hi a la casa, la Matilde ja feia més de donzella que d'ajudant de cuina, perquè els senyors, per motius socials, rebien molta gent a casa seva: feien sopars, festes… i així l'entrada de la casa s'omplia de carruatges i dels primers automòbils: d'"Hispanos", de "Fords" de tota la gent important que freqüentaven. A l'amo de la casa, sobretot per motius de feina, li agradava quedar bé i, com era costum en aquella època, després de sopar els senyors anaven a un salonet, separat del d'on eren les senyores, a parlar de les seves coses, fer negocis i a fumar. D'entre tots n'hi havia un molt ben plantat, Blai Arnés, encara força jove, ("tot un senyor", deien les dones) que d'un temps ençà venia sol perquè "la dona gastava poca salut". Els seus ulls d'un gris metal·litzat es fixaren des del primer dia amb la Matilde, tan seriosa, amb un posat tan poc adequat "per ser una pagesona". "És molt bonica" li comentà al senyor de la casa. Temps després, mentre els homes s'havien retirat al salonet privat i la Matilde els servia els licors, aquell senyor de li acostà i li preguntà amb un somriure d'"d'on ets, noia?". Ella li ho digué i com era de natural tímida abaixà la mirada, mentre notà que alguna cosa saltava a l'interior del seu pit. Ell se'n separà burleta i ella tota seriosa, amagant el trasbalsament que sentia, entrà a la cuina i s'ho va fer venir bé per preguntar per ell. L'altra donzella la posà en antecedents:
-Ah, - li digué distretament - És un senyor que viu per la Plana de Vic que té moltes terres. Bé, ell no, la dona. Crec que es casà, si fa o no fa uns tres anys, amb una dona jove i vídua, coneguda de la senyora ¿Saps?. Ell era un cràpula, un femeller que tenia com a amants a artistes del Paral·lel. Abans la senyora no el podia veure ni en pintura i ara txsss… No ho sé, la veritat.
La germana de la meva àvia parà atenció i encara que tornà a servir, no passà cap incident més. Al cap d'uns tres mesos, quan ja érem a la meitat de la primavera, mentre servia el primer plat, en un sopar on tots els llums brillaven com estrelles, en absència de la cambrera, li tocà escudellar en Blai Arnés. Quan es disposava a posar-li la sopa al plat, ell féu un gest brusc i el culler anà a parar damunt de la camisa i l'armilla blanquíssimes de l'home, el qual no s'enfadà ni res. Sols clavà els ulls metàl·lics dins dels blaus de la noia i li dedicà un somriure. El cor de la noia li bategà de tal manera que li semblà que tothom devia sentir-ho, abaixà la mirada i s'enrojolà.
-No hi fa res Matilde - digué la senyora - Ara mirarem de treure la taca al senyor. Vagi-se'n a la cuina i porti el que calgui - continuà, mirant suspicaçment l'invitat.
La Matilde tornà amb un drap i unes pólvores, però ell no es deixà fer res
-No cal senyoreta - i apartà la mà de la noia suaument, amb una carícia, mirant la noia altra vegada als ulls - Demà me'n vaig. En tinc d'altres de camises. Gràcies.
El contacte de la pell de l'home a la seva mà li provocà una sensació desconeguda, al mateix temps que sentí com la mirada la travessava. Una fiblada punyent li travessà la moll de l'os. Era com una mena d'atracció i repulsió alhora. Se sentí atordida i fins i tot amb el cap cot sentia com se li tornava a encendre la cara.
-Pot retirar-se, Matilde - sentí que deia la veu de la senyora. Era una veu neutra, sense cap tipus d'emoció.
Quan va acabar el sopar, la distribució d'espais acolliren els diferents sexes. La germana de la meva àvia ja no hi aparegué, la senyora ja no li ho deixà fer: "Ajudi a la cuina, Matilde" li digué la senyora amablement.
Mentre a la saleta dels senyors, el convidat s'acostà a l'amo de la casa.
-Escolta'm tu saps que no tinc la dona gaire bona. És malaltissa i d'ençà de la desgràcia… Bé, t'adones que per negocis no puc ser gaire a casa, oi?. Per què no em deixes per un cert temps, encara no una setmana, aquesta noieta? Serà una bona companyia per a la meva dona, mentre jo sigui a fora, perquè la senyora que teníem és a Roda i fins un mes no podrà tornar. Sols li ha de donar la medicina que li he anat a buscar a l'apotecari i estar-se amb ella - li digué - Fixa't som a dimarts, diumenge, i d'això te'n dono paraula, ella ja serà aquí - afegí.
-Bé, si és per uns dies… No ho sé. Ja li ho diré a la meva dona. Vejam que n'opina, perquè a casa, ja saps com som, n'estem molt tant d'ella com de la seva germana i, a més, vénen recomanades per la sra. Carulla que també… - li contestà el senyor i se n'anà.
La dona digué que "No. Amb aquell… no. Què s'ha cregut? Què creu que jo no tinc ulls? Que vagi a buscar-ne una altra a…"
- De què parles, dona!? No siguis exagerada. Mira que ha canviat molt. Ja no és el que era i té la dona delicada i tan lluny! Crec que una persona malalta necessita distreure's i amb una noieta com la Matilde, a més ell no hi serà. Tant que dius que aprecies la seva dona, pobrissona, fa poc que ha passat aquell daltabaix -li digué.
No hi hagué res més a dir i l'esposa de l'amo contestà "Si és així, ja està bé. Si és per ella, clar!…" La senyora fou qui els presentà en una d'aquelles festes a casa seva i sempre cregué que en Blai Arnés fent ús del seu atractiu havia trobat en l'Àngela, una dona ingènua i de poc món, una conquesta fàcil.
Sabé la notícia per la senyora, la Matilde sentí un sacseig dintre el pit, no sabé si d'alegria, era una sensació molt nova pera ella, però no digué res i la seva cara serena no mostrà cap tipus d'emoció. A l'endemà s'acomiadà de la Neus amb una abraçada. I la més petita li digué "No em deixis sola, Matilde"
Serà per poc temps, dona!. No hi pateixis, però avisa en Ramon i digues-li on sóc - I la seva germana li notà la veu un xic estranya.
Anava al seient del davant amb el xofer, un home d'aspecte tosc a qui en Blai Arnés anomenava Oleguer; darrere anava ell: tan ben vestit, tan senyor! Ni se la mirà, ni un somriure. Res. Al poc temps tragué d'un maletí que portava uns papers i començà a llegir-los amb molta cura i atenció.
Deixaren Barcelona i el paisatge can
vià i encara ho féu més quan més s'hi allunyaven. Passaren Granollers, el Figaró, Centelles i en arribar a prop de Tona, una cortina fina de boira li entelà la visió. A la fonda del poble dinaren. Allà l'Oleguer saludà un altre home, semblava un xofer com ell, i quan acabaren enfilaren cap a Vic. Des de la sortida de Tona la Matilde es fixà que un automòbil negre tot cobert els seguia, ho percebia més que ho veia perquè la boira cada vegada més espessa li ho desdibuixava. El paisatge havia canviat. Era una planícia on petites muntanyes com de cendra cridaven l'atenció. Tot agafava tonalitats grises. Semblava mentida que fossin a la meitat de la primavera, quina gelor! Deixaren Vic i enfilaren cap a les muntanyes que les havien tallat del cim! Que diferents de les dels Pirineus d'on ella era! Allà eren totes punxegudes!
El camí era pedregós i amb moltes corbes! De sobte s'adonà que havien deixat la boira! El dia era ben clar! Com quan de bon matí havien sortit de Barcelona. Deixaren un poblet i enfilaren per un camí estret, costerut i vinga! Encara més corbes i el cotxe negre al darrere, tot tancat! Sols veia dos caps, no podia percebre bé qui eren si dos homes o un home i una dona… Preguntà al xofer "Que vénen amb nosaltres?". L'Oleguer contestà estranyat: "Qui?" "Aquest cotxe que ve al darrere" li digué la Matilde. "Ah, no! per què?", li contestà amb veu aflautada. "Ja hi som", sentí que digué en Blai Arnés. Ja havien arribat i l'altre cotxe no es veia. On deuria ser?.

Era una masia a la qual havien reformat la façana, es veia magnífica: de tres plantes amb balconades a la part frontal amb grans finestrals. Una casa de camp com n'havia vistes poques. Era a dalt de tot d'una cinglera, prou ampla perquè hi cabessin, a part de la casa gran, amb un hort i jardí, dues cases més: una que semblava en més mal estat, tenia la façana bruta i escrostonada i l'altra prou bé en la qual viurien els masovers, potser. Després s'hi veien camps llaurats. S'emocionà. Era diferent, però havia tornat al camp, com a casa… Al lluny, cap al nord s'hi veia la silueta inconfusible del Pedraforca i a la vora tenia el "Collsacabra" li digué l'Oleguer. "Quina fermesa, oi?" continuà amb admiració. No li contestà, els sues ulls blaus engolien tot el que tenia el seu abast.

El senyor l'acompanyà fins a l'entrada i trucaren. Amb gest involuntari girà el cap i veié un nen que jugava a pilota a la vora del pou. Anava ben vestidet, com els nens de ciutat, s'hi fixà que li feia una salutació amb la maneta i després en feia una altra mirant amunt cap a la balconada. Anava a dir al senyor que el nen era allà, quan s'obrí la porta i una senyora gran amb cara afable els saludà.
-Aquesta noia, Teresa, es diu Matilde i ve a estar-se sols uns dies amb la senyora, fins que jo vingui, a veure si es recupera. Aquesta mateixa tarda jo me n'haig d'anar, m'esperen uns assumptes sobre els ramats…- digué per tota salutació i amb dues gambades pujà al pis de dalt. Les dues dones entraren a la cuina.
La Matilde s'hi fixà que la cuina no era igual que la d'un mas.
-Sí que ets joveneta, tu, mossa. Com és que ets aquí? L'amo no me n'havia dit res quan se'n va anar que duria ningú - comentà, amb curiositat la Teresa, tot oferint-li una beguda que la noia rebutjà.
-No, si jo treballo a Barcelona, sabeu? A casa d'uns senyors coneguts de l'amo i m'han deixat venir per uns dies i prou. Senyora...- No acabà la frase. La veu de l'amo es feu sentir amb un cop de porta.
-Ara mateix vinc. He de parlar amb l'Oleguer. Teresa ensenyi a la Matilde on pot dormir i presenti-li la meva dona!
-Vine - digué la Teresa.
Sortiren de la cuina i entraren en una mena de distribuïdor amb les parets pintades amb gust. No era la decoració adient d'una casa de camp, d'un mas. Tombà els ulls per mirar-s'ho tot bé: una escala de marbre amb barana daurada, com la de la torre de la Bonanova, s'enfilava pisos amunt. Tornà a mirar i es fixà que enfront de l'escala hi havia un quadre d'una dona jove, morena i bonica que abraçava un nen, amb la mateixa mirada dolça que ella, que duia una pilota de molts colors. Se'l quedà mirant i la Teresa li digué que eren l'Àngela i el nen.
Pujaren les escales fins al primer pis, deixà el seu farcell de roba damunt d'un llitet petit i bonic d'una cambra menuda. Tot seguit la Teresa trucà a una porta veïna i, sense obtenir el permís, l'obrí. El balcó de l'habitació tenia les cortines recollides i algú assegut en una butaca mirava enfora. Des de la porta la Teresa digué: "Àngela, mira tens una noia que et farà companyia" i tot seguit, tampoc sense esperar resposta se n'anà.
Una dona s'alçà de la butaca. Era força jove encara, però molt demacrada i amb prou feines podia estar-se dreta. Es recolzà al respatller del sofà.
-Passi senyoreta, ja m'ha dit el meu marit que vindria algú a estar-s'hi uns quants dies - digué la dona amb veu cansada.
La Matilde es fixà en la cara un ulls grans i ullerosos l'omplien, mentre que un cabell castany clar emmarcava aquest rostre que deuria haver estat agraciat. Era la dona del quadre, d'això no n'hi havia cap dubte, i tot que deuria fer poc que l'havien retratada, semblava l'ombra de si mateixa. Duia una camisa de dormir i una bata de seda natural molt boniques, però que li eren balderes, ja que el cos que cobrien era massa prim. Donà un pas i semblava que anava a caure quan la noia, sol·lícita, anà cap a ella i l'agafà pel braç.
-Segui, senyora, segui ja sóc al seu costat. Que feia abans? Mirava el nen, potser? - li digué fent-la seure i arreglant-li la roba - Vol que li porti ...
-Has dit que has vist el nen? ¿Quin nen? - els ulls de la dona semblaven cobrar una vivor vital.
-El que és aquí fora, a la vora del pou. - digué la germana de la meva àvia - de d'aquí el veig perfectament - i féu un gest a la criatura perquè pugés.
-Tu has vist el nen? - tornà a repetir la senyora amb veu nerviosa.
-Sí, senyora. Ja veurà aboqui's. És allà. L'he fet un gest perquè pugi, però no m'ha fet gens de cas - li digué - si vol baixo i li dic que vostè el vol veure - continuà.
-Veurà és impossible que vostè hagi vist al fill... perquè el meu nen, el meu pobre fillet... -sanglotà la dona amb desesper - fa sis mesos que... és mort!
-Com diu, senyora? - digué la Matilde amb veu que li semblà desconeguda.
-Sí, filleta, és mort!, però si tu l'has vist, és que... és que ets una bona persona perquè saps estimar! Sí, de ben segur que és això. El meu fill sols el veuen les persones que tenen cor.
Sentí que les cames no li aguantaven i demanà anar a la cuina per prendre la beguda que abans li havia ofert la Teresa. Hi entrà corrents i la cuinera que estava de cara als fogons es girà i la veié blanca i excitada. Se la mirà i agafant-la per les espatlles li digué en veu molt baixa:
-L'has vist tu també, oi? Oi que sí que l'has vist? - i hi afegí - em refereixo al nen.
-Sí - digué la Matilde amb veu tremolosa i molt fluix.
-No t'ha de fer por, noia. Era un nen molt bo, com la seva mare quan era petita. Jo he estat la dida de la seva mare, l'Àngela, que es va quedar òrfena de la seva en néixer. La vull com la filla que no he tingut i és una dona desgraciada. Era la muller d'un gran terratinent d'aquí que quan morí la va deixar hereva de tot, aquesta és només una de les masies que tenien, les altres sis estan escampades des de Cantonigròs fins al mateix Vic, on ella es va criar perquè era filla d'un advocat, que portava els assumptes de molts masos. Ella i el primer marit eren feliços però una malaltia curta se'l va endur i al poc temps es va casar amb un home que va conèixer a Barcelona a casa d'uns amics comuns, però pel que he sabut aquest home no gaudia de bona reputació, però ella o no en sabia res o, enamorada i sola que es trobava, no en féu cas. Vés a saber!. Es casaren i vingueren aquí. Fixa't aquí tan lluny de tot! Ell, però féu arreglar tota la casa tant la façana com de dins, com si en fos una de ciutat! Li va dir que "Aquí formarem una família. La casa de Vic és plena de records". És un home que sempre vol fer la seva, vesteix bé i té molt bona presència, però les coses no van com haurien d'anar ni en la hisenda ni en res, noia!. El més gros, però, ve dos anys després d'aquest matrimoni, quan el nen va caure al costat del pou, mentre jugava amb el marit a pilota. Un cop al cap. No hi hagué res a fer, semblava que es refaria. El marit, fins i tot, anà a ciutat a buscar una medecina, però un matí morí. És estrany ell sols demanava la pilota i agafava la mà de la seva mare amb molta força! Sembla mentida, pobrissó! - digué la Teresa eixugant-se una llàgrima - I ara ella!! Tothom diu que és de tristor, ell prou fa venir metges de Barcelona perquè la visitin i sempre diu que "són amics meus de quan estudiàvem" però no hi ha res a fer, no millora, encara que el seu marit li faci creure que sí.
-Quina història més trista - digué la Matilde - i sentí com la mirada blava se li aigualia.
-Que no em sentiu dones? - era la veu d'en Blai Arnés - fa estona que truco!
Ningú l'havia sentit. Obriren la porta i entrà com una ventada.
- Vine Matilde, t'haig de donar instruccions - digué mirant fredament la noia i traient-se de la butxaca un paquet continuà - Has de donar a la meva dona deu gotes d'aquest medicament després de cada àpat. Comença avui mateix i no te'n descuidis pas - li advertí. La Matilde s'inquietà i no sense saber-ne la raó.
Després pujà a veure la seva muller, s'hi va estar mitja hora i tornà a sortir aïradament, dient que no vindria a sopar que anava a Vic i que no l'esperéssim fins a l'endemà.
- He trobat la senyora molt millor, oi que sí Teresa? - digué a tall de comiat i se n'anà sense esperar cap tipus de resposta.
- Puja a dalt a estar-te amb l'Àngela, Matilde - digué resignadament la Teresa.
Quan entrà a l'habitació trobà que la dona dormia profundament. No sabia què fer i s'entretingué en admirar l'
estança. Els mobles eren bons i estava decorada d'una manera exquisida, però senzilla. S'assegué en una cadira. En una tauleta rodona a la vora de la butaca hi havia un àlbum de fotografies, l'agafà i les mirà una per una, després es passà una estona fitant la cara pàl·lida de la malalta i entrà en un estat d'ensopiment i son. Volgué desvetllar-se i veié les faccions belles i delicades de la dona del retrat, del nen... El nen! L'estava mirant somrient des d'un angle de l'habitació amb la pilota sota el braç, llavors la llançà suaument a la Matilde i ella, mig somiejant, la hi tornà una, dues, tres vegades i el nen reia i ella també. De sobte es trobà enmig d'un dels camps d'herba verda i humida i la pilota els duia arreu i ells corrien i corrien... fins ben bé a la vora del cingle...
La senyora es despertà. Tenia a la Matilde al costat seu amb l'àlbum de fotos a la falda. Ella obrí els ulls i les dues es miraren i somrigueren. L'ajudà a incorporar-se una mica i li preguntà si volia sopar. Eren a vora les vuit. En aquell moment entrà la Teresa amb un plat de brou que flairava d'allò més bé. Entre les dues li arreglaren la tauleta rodona.
-Si has de fer alguna cosa, noia, vés-te'n ara que jo faré que l'Àngela mengi una mica més. - li digué la Teresa amb amabilitat.
-Haig d'anar a preparar les gotes d'aquest flascó que m'ha donat el senyor Arnés - contestà ella i agafà el got, però sense saber per què li lliscà de les mans.
-Ho sento. Ara no té cap got més. Vaig a la cuina a buscar-ne un altre i també recolliré el que s'ha trencat. - digué diligent.
En sortir de l'habitació, s'esglaià. Sentí uns cops contra les parets com si algú fes rebotar una pilota d'un cantó a l'altre amb força i rapidíssimament. Es ficà a l'habitació de cop amb els ulls oberts.
-Què et passa, noia? - li digué la Teresa i anà on era ella.
-No han sentit un soroll fortíssim? Com el botar d'una pilota? - digué la Matilde molt baixet i amb la cara desencaixada.
-No he sentit res. Cuita, noia que l'Àngela s'ho ha menjat tot. Vés a buscar el got d'aigua. - digué la dona amb una veu de glaç.
Tornà a sortir i aquesta vegada veié el nen i el veié bé, com ara som tots aquí, i el nen somreia tristament, amb la pilota sota el braç, mentre que amb l'altre li feia un adéu suau com fan els nens cansats.
Baixà a la cuina i agafà un got, l'omplí d'aigua i alçà el got fins a la seva mirada blava. Allà estava reflectit el somriure del nen del quadre. El baixà, mirà el flascó i l'olorà. No sabé mai per què, però les deu gotes van anar a parar una per una a l'aigüera. De cop se sentí alleugerida. Se n'anà a dalt i li donà el got d'aigua a la dona que se'l begué a glops curts. Tot.
Se sentia bé, feliç i s'adonà que no trobava a faltar la Neus, la casa, res. Quina cosa més estranya, oi?
Després baixaren a sopar la Teresa i ella i quan ja se n'anaven a dormir l'Oleguer preguntà pel senyor per dir-li que el cotxe ja estava preparat. Li digueren que en Blai Arnés no hi era que "no tornarà fins demà al matí" i contestà amb un somriure burleta "Ah, ja sé on trobar-lo".
A l'endemà no eren ni les set que es presentà el marit, amb cara d'haver passat la nit sense dormir gens. No entrà a l'habitació de la dona per res, es canvià a la seva i digué "fins dijous".
Cap a les vuit la dona es despertà. Tenia una altra mirada, havia dormit bé, molt bé i es trobava amb més ànims que de costum. Esmorzà el que li havia preparat la Teresa, mentre la Matilde va anar a donar-li el medicament, però féu el mateix que el vespre anterior: la dona begué un got d'aigua pura. A mig matí tenia ganes de passejar per l'habitació. Durant tot el dia no li donà la medicina. A la tarda tenia una mica de color a les galtes, estava força millor i manà a la germana de la meva àvia que anés a tallar "unes quantes flors del jardí de vora la caseta petita perquè alegrin l'habitació". Fou a collir-les i en aproximar-se a la casa veié en un cobert un cotxe negre que li era familiar. Donà la volta i a través d'una finestra de vidres brutíssims veié dues persones que reien escandalosament: eren l'Oleguer i una dona jove d'aspecte ordinari i procaç que duia els cabells tenyits d'un ros fregallós i anava amb una bata d'estar per casa de seda estampada amb colors cridaners que se li obria descuradament, deixant veure totes les cames enfundades amb mitges negres i lligacames. Ella bevia i fumava amb broqueta. Se n'anà per no ser descoberta. El seu natural discret li impedí comentar res a ningú. Pujà i posà les flors en un gerro. S'adonà que la primavera havia entrat a l'habitació.
Així passà tot el dia. A l'endemà, a l'Àngela se la veia molt millor i demanà a la noia que l'acompanyés a fer un tomb pel camp, sempre a la vora de la casa per si es cansava. Al cap d'un moment estava vestida. Duia un vestit de gasa, vaporós i es posà un barret d'ala ampla. Semblava, malgrat el seu rostre demacrat i l'ombra moradenca que emmarcava els seus ulls, la pintura d'una dona evanescent i delicada. S'agafà del bracet de la Matilde i anaven caminant pel camp verd, quan la noia s'adonà que el nen anava al costat d'elles jugant i corrent amb la pilota. La mare el seguí i la germana de la meva àvia se sentí arrossegada per aquell joc fins que la pilota rodolà fins al marge del cingle. Fou llavors que la dona s'aturà i digué a la Matilde que estava cansada. S'assegueren i l'Àngela es tragué el barret:
-Sé que no viuré gaire més i que me n'aniré amb el meu fill, perquè el meu marit m'està matant, com va fer amb el nen - li confessà pausadament i de forma natural, davant l'astorament de la noia que no sabia què fer "què li ho fa pensar això, senyora?. Això ho diu perquè està trista i perquè està malalta. No hi pensi! No s'adona que el seu marit l'estima molt? Fins i tot em va demanar als meus amos perquè jo li fes companyia. Au! No pensi en aquestes coses! Distreguis que fa el dia molt bonic!" li contestà amb veu amoixadora.
-No m'estima a mi. No m'ha estimat mai. Sols vol els meus cèntims, perquè ell tot i ser ric, no ho és tant com voldria. - va continuar de manera pausada. Tenia el nen assegut al seu costat i li agafava la mà - Necessita molt per viure, però jo ja he fet testament, en morir el meu fill jo...
Un crit forassenyat a uns tres metres de distància les sobresaltà.
-Que s'heu begut l'enteniment? Que esteu boges o què? - era en Blai Arnés que venia cap elles amb la cartera sota el braç - Sort que he vingut una mica abans. Cap amunt!!
Al lluny el nen feia botar la pilota amb una fúria desesperada...
Pujà a braços la dona a l'habitació i ple de ràbia s'encarà amb la Teresa i amb la germana de la meva àvia i els va dir:
-Ja heu fet tot el que us vaig dir? Ella està molt malalta! - i fitant la noia, afegí serrant les dents - No li has donat el medicament, oi?
-Sí, senyor - li contestà sense perdre la calma i mirant-lo als ulls - que li ho digui la Teresa. A més fixi's en l'ampolla. Hi falta líquid ¿ho veu, oi? - Estava tranquil·la i ni ella ho entenia.
S'hi fixà. No s'ho creia i fora de sí exclamà:
-Dóna-me-la, vinga! I ara acompanya'm a l'habitació amb el got d'aigua i queda't fora fins que jo t'avisi - havia perdut la calma.
En passar per davant de l'escala, l'home mirà el quadre del nen i la mare i deia la Matilde que al costat recolzat a la paret el nen mirava el marit de la mare amb una llum als ulls força estranya.
Pujaven per l'escala quan,de sobte, la noia sentí que a tota la casa retrunyien les parets com si una pilota invisible anés d'una banda a l'altra colpejant-les enfurismadament.
Arribaren a la porta de l'habitació i entrà ell; al cap d'uns instants se sentiren uns crits i uns plors continguts, després l'home la cridà i la noia passà a dins. La dona estava asseguda a la butaca amb una ploma a la mà. Havia acabat de signar uns papers. Després ell en signà uns altres. D'esquena a la Matilde i a l'Àngela en Blai Arnés buidà la resta del flascó del medicament dins un got i el donà a la seva dona. Després es girà i digué secament a la noia "surt que després en parlarem".
Ella tancà la porta. No s'hi sentia res. La casa era en silenci. Des de dalt de l'escala la il·luminació de l'entrada reflectia la paret frontal i baixant a la dreta la claror de la cuina...
Baixà lentament i se n'anà a la cuina. La Teresa amb ulls aspectants la mirava.
-L'has vist i ho has sentit, oi? - li digué serenament.
-A qui? Al senyor? - contestà.
-No. Al nen, a la pilota - precisà la Teresa.
En aquell instant trucaren a la porta. Sortiren a obrir la Teresa i la Matilde plegades. Era l'Oleguer per avisar que ja tenia el cotxe a punt.
En aquell moment s'obrí la porta de l'habitació i sortí el marit amb la maleta a la mà per tancar, disposat a baixar l'escala. De sobte (i això ho veié tothom que era allà en aquell moment, és a dir la Teresa, la Matilde i l'Oleguer) una pilota de molts colors amb una velocitat d'infern topà contra el cap d'en Blai Arnés i el féu caure escales avall rodolant com un ninot de palla.
Quedà estès amb el cos estrafet i el cap girat amb els ulls obertíssims velats per una boira terrorífica mirant el quadre de la mare i el nen. Un braç estès agafava una maleta oberta per on s'havien escampat un munt de papers.
Dalt de l'escala l'espectre agònic d'una dona estenia els braços al buit esperant abraçar qui sap qui, mentre que una altra dona d'aspecte ordinari entrava per la porta, que algú havia deixat oberta, sense demanar permís.


Quan vingueren les autoritats de Vic, certificaren dues defuncions: una per emmetzinament i l'altra "del cor" a causa de la caiguda. Prou. No es trobà mai la pilota. Era "una falsa visió a causa de la poca claror".
Dels papers se sabé que uns eren un nou testament a favor del marit, que revocava un primer on la propietària deixava tota la seva hisenda a "obres de beneficència" i uns altres papers de venda de les propietats heretades a favor de diversos com
pradors. dels De cap dels dos no se'n sabé mai més res. Si en són d'estranyes les coses, oi?
Diumenge, com era de preveure, la Matilde va tornar a casa de la Bonanova acompanyada dels senyors i d'en Ramon, un any després se'n tornà a la Cerdanyà.
De tot aquest afer en parlà, com he dit abans, poquíssimes vegades a la seva vida, ja sabeu: el seu natural discret no li ho permeté.