Matí de diumenge

Vaig obrir els ulls mandrosament, no era conscient de l'hora, però el sol m'indicava que no era gaire d'hora. Els vaig tornar a tancar com per oblidar-me de la possibilitat que fos hora de llevar-se.
Una part de mí volia deixar el llit i l'altra quedar-s'hi.
Aquelles lluites interiors de cada diumenge ...
Els del pis de dalt, feia estona que tenien música posada a ritme de salsa i arrossegaven cadires amunt i avall. Que pesats !!
És el que tenen aquests pisos de ciutat, que sembla que uns vivim a casa dels altres.
Finalment, la part de mi que em parlava de dutxa i esmorçar va guanyar la partida i vaig treure un peu de dins el llit per posar-lo a terra.Tot, d'una forma lenta, ben lenta, perque avui no calia córrer. Ja ho faig prou de dilluns a dissabte, vaig pensar, perque també els dissabtes em toca matinar per anar a plaça.
Però el diumenge és diferent.
Em vaig acostar a la finestra i retirant un pèl la cortina vaig mirar al carrer, on semblava que hi havia menys xibarri que entre setmana.
Ostres, tu! potser m'havia llevat massa d'hora, perque tret de la música de salsa dels veíns, no es veia cap més senyal de vida.
Vaig pensar en fer mitja volta i ficar-me al llit ...
Però un cop de peus a terra,la necessitat de passar pel cuarto de bany era imprescindible. Tal vegada perque els peus m'havien quedat glaçats, al no posar-me les sabatilles.
Al passar per davant de la cuina, ja tenia una altra necessitat : fer café.
Pensar en l'aroma del café ...
Cada diumenge al matí, em passava el mateix, sempre el mateix cerimonial : la mandra, el posar el peu a terra, el mirar el carrer, anar al bany, fer café ... i la part més agradable de totes : beure-se'l.
Mentre feia glopets petits i seguia amb la música de salsa taladrant parets i orelles, vaig pensar en com organitzar-me el dia.
Feia mandra, vestir-se, feia mandra sortir al carrer, feia mandra pensar en el dinar, feia mandra decidir si anar al cine a la tarda o no, feia mandra pensar que el cap de setmana s'estava acabant i que haurien de tornar a la rutina de la feina i del dia a dia.
De cop, el soroll del telèfon em va fer sortir d'aquest garbuix de pensaments. Vaig despenjar i vaig preguntar : qui és? A l'altra banda del teléfon una veu va respondre : Eztà Paquita ?
Collons ! molt emocionant per començar el dia.Una trucada equivocada.
Doncs no, no està Paquita - vaig respondre.
Vaig penjar i vaig seguir pensant com passaria el dia.