Massa tard?

Avui em retrobo amb un paper. És blanc, llis i llampant. Li tinc respecte. Fa mesos que no m'atreveixo a tacar amb la tinta del bolígraf cap foli, però avui, tinc excusa. Necessito tornar-ho a fer. Avui després de mesos algú m'ha fet somriure.
Estàvem distanciats. Com adormits pel què havíem sentit i pel què havíem de deixar de sentir. El nostre problema era, només, que el qui ho donava tot rebia poc. I les relacions, siguin amistoses o amoroses, així, no poden funcionar.
El problema principal, era jo. I ho he de reconèixer. Jo l'estimava, encara que li ho demostrés poc. Però malgrat tot, ell ho sabia, i anava aguantant.
Passejant hem arribat a vora el riu i asseguts sota les estrelles, feia jocs amb la llengua i hem acabat tornant a caure als mateixos braços de sempre. Elles ens escoltaven riure. Gemecs de riures estranys, com mai abans, havíem fet ressonar en aquell passeig nou del poble. Parlàvem i fins i tot, semblàvem dues persones diferents a les d'abans.

M'ha dit que potser canvio.

Llàstima que, ara, ja sigui massa tard.