Marxes

Les teves petjades es veuen a la platja,
a la vora del mar, entre la sorra...
Marxes...has marxat mentre els teus peus
es mullen amb l'aigua. Ara són meus!
Sí! Són meus! Els miro, són petjades...
Tant sols m'enganyen els records,
les sensacions que es perden, olvidades,
viscudes i somiades entre llunyans petons.
Marxes, has marxat...I miro com ho fas.
Ja no hi ets, et vas esborrant...
Les onades suament les va matant,
una a una, vas marxant...
I et pregunto dolçament: on vas?