La mort

Tot s'ha mort... la sensació idíl•lica del teu somriure
les emocions que aixecaven els teus ulls,
els silencis vius en els que no hi havia paraules,
ara són silencis buits, mancats de vida...son morts.
Tot allò que varem sentir, tot allò que hem viscut
s'ha perdut, s'ha evaporat, s'ha esfumat...
Què érem? Què vivíem? Què sentíem?
Què descobríem amb els nostres cossos?
Què intentàvem demostrar-nos?
Ens estimàvem, tot era molt senzill, molt real,
molt compartit, però s'ha trencat, s'ha caigut
i com un vidre s'ha esmicolat dins meu...
M'ha trencat el cor, aquesta dona tant sencera,
tant sincera, tant genuïna, tant especial...
M'has trencat per dins, em sento com els nostres silencis,
buida, no estimada, no acceptada.
Tot s'ha mort, l'amor ha mort en mi....
però com tot sé que seguiré sentint,
sé que seguiré estimant, per molta mort que senti ara,
per molta desil•lusió, desencant, traïció, ira...
Sé que tornaré a sentir per què m'agrada estimar.