marinha

Jo també me emocionat, parles amb una delicadesa, dolçor, la veritat no se que escriure, no tinc paraules. Saps que ? al llegir el teu escrit, he recordat la cara del meu pare en llegir el poema que li vaig dedicar, i en llegir el teu, m'ha vingut el mateix bon gust d'amor, les mateixes llàgrimes d'emoció, el mateix orgull de ser filla seva.
El teu relat es un tresor immens escrit amb les paraules mes belles, escrit com diu la Shu Hua amb el cor.
Nomes dir-te una última cosa, PERÒ QUE BE ESCRIUS MARC.

Clara

jo, en aquestes coses de pares i nenes, se'm puja la tendresa a l'alçada del cor i dels ulls, no hi puc fer mes, tant de temps que la tinc (un any i mig, ja) i encara no m'he acostumat a la seva bellesa i les seves gracies.
Es un poema precios que li encantara a la Marina, senzill, directe i deixa veure un munt d'idees que només s'apunten. Per exemple, educar una nena amb un joc de nens, com si fos normal i corrent. Desgraciadament, encara no ho és.

Recordo quan vaig escriure el conte per la Marina i per la Lluna i jo li posava a la meva paraulots sense sentit. Encara parla amb mitja llengüeta, però força clar. Cada dia més. Cada dia més gran. Com ha de ser. Alhora em deixa alegria i melanconia.

Darrerament no em passejo gaire per la web, però avui m'ha vingut de gust. Una abraçada a tu i petons a les teves dones.


Glòria

PD
Et valoro amb un 10 perquè un pare que escriu poemes a la seva filla sempre els escriurà bé, perquè mai no manarà el cap, sinó el cor.