Mares i fills

Hi ha mares que riuen i mares que ploren.
Mares que porten els seus fills en cotxets i ombrel·les, perquè el sol no els molesti i mares que aixequen les mans al cel en actitud de pregària enmig dels enderrocs provocats per les bombes, tenint al davant el seu fill esventrat i mort.
Hi ha mares que veuen un futur pels seus fills i d'altres que els hi han arrabassat l'ànima d'un cop brutal de violència i ignomínia.
I mentre seguim vivint i passen els dies.
I també hi ha nins que viuen la dolçor i que els hi posen cremes perquè el seu culet no se'ls hi escaldi i d'altres amb les cames amputades per les mines anti-persones que malnats han omplert gran part del planeta.
Hi ha nins que escolten música i d'altres que han après a distingir el xiulo dels míssils que els hi arriben d'un cel obscur i enfosquit per les explosions.
També hi ha nins grassos i nins prims. Nins de la generació de l'hamburguesa i del menjar fems i d'altres nins que han après a fer cua per a disputar-se un poc de menjar quan arriben els camions amb l'ajut humanitari.
I mentre, uns viuen els luxes i altres les misèries. I mentre son comptats qui viuen en la riquesa (no d'esperit) i d'altres que viuen dues misèries: la dels aliments i la de la dignitat.
Jo per sort o per desgràcia, contempl el que ocorre i em converteix en un cronista trist d'un temps que no acab de comprendre. On es percep més la mediocritat que la intel·ligència. La brutalitat que l'harmonia. I malgrat aquestes percepcions, encara em queda força per intentar sembrar al meu voltant una dosi d'humanitat i uns valors ètics que de cada cop es difuminen més.
I menj cada dia: Aliments i no em queda més remei que rosegar la injustícia, la insensibilitat d'aquests amos-botxins que reguen a diari el món de sang per continuar construint el seu imperi amb morts i fonaments de cadàvers destrossats. De pobles fet trossos als que els hi estan furtant la pau, la dignitat i l'esperit. I que en demés com controlen bastants de medis de comunicació, perverteixen el significat de les paraules. Darrerament han canviat la de "resistent" per "terrorista".
Tinc un racó en el meu cor, per les mares que no coneixeran de grans en els seus fills, perquè els hi han tallat el coll en plena infantesa, amb la destral sanguinolenta dels que imposen el seu ordre.
Jo visc a un poble de pau, on els nins juguen pel carrer encara. I n'hi ha molts d'altres éssers humans, nins que encara no han matat-assassinat, que juguen enmig dels enderrocs dels bombardeigs, recollint ferros de les bombes per esbrinar la seva procedència.
Nins amb casa i amb una cambra individual que els protegeixi dels malsons. I aquells, altres nins que viuen un malson permanent des de l'alba que amolla els primers rajos de sol, perquè han passat la nit escoltat com esclataven les bombes al seu voltant.
Nins que les carícies de la mare els protegiran contra qualsevulla sensacions de por i altres que duran la por amarada al cos i al cor per a tota la vida.
L'odi és una planta que cada dia es va regant amb sang.
Quins sentiments poden arribar a generar aquestes mares i aquests nins i nines a qui se'ls hi està robant tot, demés de la pau?
L'odi, és semblant a un gran arbre, és una energia tan gran i poderosa com l'amor. Ambdues necessiten d'un terreny apropiat per fer-se grans i poderosos. I avui, es reparteix més odi que amor.
Quins fruits esperem que sorgeixin d'aquest arbre? De les branques fetes de la ignorància, la injustícia i els genocidis?.
Les mares han tingut i tenen la capacitat, màgica i sagrada d'engendrar, de crear. Amb l'amor i l'estimació cap en aquestes criatures que elles han parit, i que en uns llocs son preservades i en altres massacrades perquè s'està adorant a uns deus violents, agressius i destructors. Hi ha mares i nins amb l'ànima calcinada. I mentre els dirigents que adoren aquests deus, es torquen les mans plenes de sang amb els seus faldons de disseny i fan cimeres creades a sobre de muntanyes d'assassinats que es podrien evitar.

Jo, plor i la Deessa plora.

Josep Bonnín