Maneres de vore la vida

D'aquí no res comença un nou curs. Per una part tinc ganes de començar, de provar-me a mi mateixa, de vore que ho puc fer, però per l'altra tinc la sensació de que no seré capaç, que acabaré passant de tot i que en dos setmanes me'n cansaré... i jo vull fer-ho perquè sí, perquè m'agrade... sentir-me obligada a fer algo me lleva les ganes de fer-ho.
[...]
Me sento lligada, des de sempre he tingut clar que havia d'estudiar, treballar, després tindria una parella, una casa i una família.
El camí el tenim marcat, naixem i tenim clar com serà la nostra vida, que és lo normal, i que tot lo demés és dolent.
I ara veig que la vida se pot mirar des de diferent perspectives, que diem que cadascú viu la seua vida, però la vivim pendent dels altres, pensant que diran, si els hi agradarà el que has fet, si és això el que tenies que fer... i tot està marcat, limitat, i normalitzat.
I ara penso que de vida domés ne hi ha una, i que l'has de viure a la teua manera, i enviat tot allò que no t'agrada, i no donar explicacions a TOTHOM.
I me fa ràbia tot, no poder dir tot lo que penso a qui li tingue que dir, I no poder fer lo que vulgue per temor al que diran... Vull aprendre a dependre de mi mateixa, a posar-me jo els límits, a donar-me explicacions, a pensar per A mi i no per als altres...
I saber que sóc jo mateixa perquè ho vull ser, i no perquè tingue que guardar les formes, o per no haver-les de guardar, ser jo per a mi mateixa i no per als altres. Ser jo, i si convé, demà seré una altra jo, perquè m'aburreix aquesta jo i en vull ser una altra, perquè dins de la meua jo ne deuen haver moltes més.