Mandarines de Nadal

Mandarines de Nadal

Cap a mitjans setembre, a la parada de fruita del mercat setmanal, apareixen les primeres mandarines; tenen la pell verda, molt verda, i fan venir esgarrifances només de pensar en la seva primarenca acidesa. No passen gaires setmanes que ja tenen aquell bonic color taronja de les clementines i ja és Nadal en el meu cor quan somric contenta de flairar-les perquè les mandarines evoquen els Nadals de la meva infantesa, però especialment de la meva adolescència.

Per Nadal no podia gaudir de les vacances com la resta de companyes de classe. A casa meva teníem una botiga de vetesifils, una merceria –Ca la Isabel- d’aquelles que hi trobaves una mica de tot i jo havia d’anar a despatxar cada dia, matí i tarda. Eren diades de molta feina. Cada clienta que entrava, comprava regals per a tota la familía. Era un temps en què l’important era que no faltés un petit detall per a cadascun dels qui es tenia a prop i s’estimava; es gastava segons el que permetia el presssupost familiar i l’extra, l’excepcional, era per als regals dels menuts de la casa, per a les seves joguines.

Tota la botiga era un vaivé d’agafar, obrir, tancar i tornar a desar capses de totes mides i colors; s’havia de buscar un guants de llana per a l’àvia, una bufanda per a l’avi, un mocadors de butxaca nous per al pare, l’ampolla de Varon Dandy o de Floid, un davantal de cuina nou per a la sogra, unes pastilles de sabó Heno de Pravia per a la veïna que vivia sola, un mocador de coll per a la tieta…, i així una clienta darrere l’altra. Després s’havia d’embolicar els regals i el meu pare era molt exigent amb aquest punt. Els paquets havien de ser impecables i els llaços havien de combinar amb els colors del paper. Cada embolcall duia un bri d’il.lusió al seu destinatari.

Recordo especialment que la meva mare lligava un simples mocadors de ninots i de flors de tres en tres i prenien forma de ventall japonès. Eren un clàssic de la casa i esdevenien un afegitó a les lilaines del CataTió.

La meva mare, entre Nadal i Reis, per compensar aquell tràfec preparava berenar per als diligents dependents i dependentes, que érem tots. Solia comprar un tortell de masssapà o una coca, teules de xocolata, fantes i coca-coles, però sobretot un munt de mandarines per calmar la set de tant parlar i dir el mateix: que potser això fa per a l’àvia, això altre per a l’avi…

Cada un de nosaltres es pelava una mandarina i la deixava neta i polida en una de les pretatgeries de la rebotiga, cada un tenia el seu raconet i, a mesura que s’hi passava per davant per anar a buscar per enèsima vegada uns guants d’una talla més o uns mitjons més gruixuts, en prenia un grill o dos.... i al llarg de la tarda-vespre les mandarines anaven minvant al mateix temps que la seva flaire n’embolcallava l’aire. L’endemà n’hi hauria de noves…

La seva olor sempre ha estat i és per a mi el preludi del Nadal i les mandarines, talment un ritual, són sempre a la fruitera de la cuina des de l’inici fins al final de la seva temporada natural. Tanmateix aquesta varietat que han inventat per allargar-la, “les clemenvilles” , no m’acaba de convéncer, perquè fa una flaire “de mandarina de mentida”.

D’un temps encà, quan s’acosta Nadal, sovinteja el comentari “A mi no m’agrada el Nadal, sembla que és obligació ser feliç”, i m’entristeix una mica, perquè a mi sí que m’agrada. Cada diada de Nadal i Sant Esteve que se celebra a casa, a mitja tarda poso una fruitera de mandarines ben fresques al mig de la taula, per allò de fer baixar els torrons i de passada retre un petit homenatge als meus pares, al seu treball, a la certesa dels valors que transmetien en fer la feina ben feta i, encara ara, tinc la mania d’embolicar de nou els regals que compro si considero que l’embolcall ha estat fet amb poca professionalitat.