Cercador
Gasius, garrepes
Un relat de: isabus- Compartir:
Gasius,garrepes…
Us hi heu fixat que hi ha persones de mena gasiva? Segur que sí, però és que hi ha persones que són gasives de soca-rel, és a dir, sembla que en comptes d’haver nascut amb un pa a sota el braç, han nascut amb l’empremta de la gasivitat com a signe de distinció, distinció que es començarà a manifestar més aviat que tard.
Podríem dir que ja comencen a l’escola essent els nens que sempre demanen als companys el material que els falta o són dels que solen empaitar les xuxes dels altres i mai se’ls acut oferir les seves, si és que en tenen, en tot cas se les menjaran amb avarícia i d’amagat.
Quan arriben a l’adolescència i s’inicïen en el món de la diversió i de la “marxa” són els de sobres coneguts que sempre els falta un euro per a qualsevol cosa; es fan el suec davant de tot el que signifiqui dispendi i en els seu imaginari particular no existeix el verb compartir, més aviat el verb aprofitar-se de…, però quan la seva garreperia esdevé sublim és quan ja formen part, amb drets i deures, del món dels adults, aleshores sí que esdevenen uns veritables i habils experts en la percaça de la ganga, del més barat, del més rebaixat, en la percaça de estar en lloc i el moment oportú en què poden obtenir gratis el que sigui.
En general, són també molt destres alhora de posar excuses de mal pagador. Si han de posar diners per fer un regal són dels que van a la baixa; si vénen a casa i veuen una cosa que els agrada sempre diuen que també se la volien comprar, però desconeixien l’establiment on trobar-la; també tenen pendent de fer tots els viatges que tu has fet, visitar els llocs on has estat, menjar en els restaurants de moda. Si són ells els convidats són uns autèntics sibarites, entesos en gastronomia, però si et conviden esdeven uns escarransits anfitrions de marca blanca, assegurant que han comprovat que és el millor i argumentant-ho amb un discurs pseudo-econòmic, pseudo-alimentari, pseudo tot el que volgueu.
Cal mirar-los amb condescèndencia si són amics nostres, d’altra manera es fan antipàtics i són l’objectiu perfecte on dirigir els dards d’excelses indirectes !
No sé si és veritat, però he sentit dir a algun metge que els guerrepes, els de soca-rel, fins i tot van restrets, potser per no haver d’anar a la percaça d’aquell reputat i bethovià paper d’una cançó de la Trinca.
Us hi heu fixat que hi ha persones de mena gasiva? Segur que sí, però és que hi ha persones que són gasives de soca-rel, és a dir, sembla que en comptes d’haver nascut amb un pa a sota el braç, han nascut amb l’empremta de la gasivitat com a signe de distinció, distinció que es començarà a manifestar més aviat que tard.
Podríem dir que ja comencen a l’escola essent els nens que sempre demanen als companys el material que els falta o són dels que solen empaitar les xuxes dels altres i mai se’ls acut oferir les seves, si és que en tenen, en tot cas se les menjaran amb avarícia i d’amagat.
Quan arriben a l’adolescència i s’inicïen en el món de la diversió i de la “marxa” són els de sobres coneguts que sempre els falta un euro per a qualsevol cosa; es fan el suec davant de tot el que signifiqui dispendi i en els seu imaginari particular no existeix el verb compartir, més aviat el verb aprofitar-se de…, però quan la seva garreperia esdevé sublim és quan ja formen part, amb drets i deures, del món dels adults, aleshores sí que esdevenen uns veritables i habils experts en la percaça de la ganga, del més barat, del més rebaixat, en la percaça de estar en lloc i el moment oportú en què poden obtenir gratis el que sigui.
En general, són també molt destres alhora de posar excuses de mal pagador. Si han de posar diners per fer un regal són dels que van a la baixa; si vénen a casa i veuen una cosa que els agrada sempre diuen que també se la volien comprar, però desconeixien l’establiment on trobar-la; també tenen pendent de fer tots els viatges que tu has fet, visitar els llocs on has estat, menjar en els restaurants de moda. Si són ells els convidats són uns autèntics sibarites, entesos en gastronomia, però si et conviden esdeven uns escarransits anfitrions de marca blanca, assegurant que han comprovat que és el millor i argumentant-ho amb un discurs pseudo-econòmic, pseudo-alimentari, pseudo tot el que volgueu.
Cal mirar-los amb condescèndencia si són amics nostres, d’altra manera es fan antipàtics i són l’objectiu perfecte on dirigir els dards d’excelses indirectes !
No sé si és veritat, però he sentit dir a algun metge que els guerrepes, els de soca-rel, fins i tot van restrets, potser per no haver d’anar a la percaça d’aquell reputat i bethovià paper d’una cançó de la Trinca.