Malgrat tot

El rellotge de la cuina marcava les nou i cinc de la nit. Havia sigut un dia de molta feina per la Maria i justament en Bernat havia decidit posar-li mes difícil i no provar ni una engruna del sopar. Farta de repetir-li va apropar la cullera a la boca del seu fill. Ell mut fins aleshores va començar a cridar, moment que ella va aprofita per ficar-li la cullerada de llenties. Ell les va escopir i es va posar a cridar encara més fort. Ella, neguitosa, va intentar calmar-lo, però ell la va apartar i d’una rabieta va trencar el gerro de porcellana que els havia portat la tieta Natalia de la Xina. La Maria ja no podia més i va esclatar a plors. Va dir-li que ja n’hi havia prou, que sempre havia de fer el numeret i donar-li feina, que els nens normals no feien allò; els nens normals estimaven les seves mares, es portaven bé i els hi feien petons, però ell no, ell havia decidit ser… Abans de pronunciar la paraula autista va callar i es va penedir de tot el que havia dit. El seu fill la mirava amb els aquells ulls grisos inexpressius, sense pestanyejar. Ella no va poder sostenir-li i la mirada; no volia que la veiés plorar. Va respirar fons i va posar-se a recollir els trossets de ceràmica del terra de la cuina . Ell la seguia mirant. En acabar, ella es va estirar al sofà i va tancar els ulls, esgotada.

De sobte, va notar el tacte d’unes mans fines que li acariciaven la galta, encara humida. Després va sentir un alè i el contacte d’uns llavis, quasi imperceptible. Hagués aturat el temps en aquell instant, el primer cop que el seu fill li feia un petó. Va sentir un esclat de joia dins seu, que la impulsava a aixecar-se i abraçar-lo però en comptes d’això va restar immòbil fent que dormia, conscient que un somrís la delatava. Perquè malgrat tot, l’amor que sentia per aquella criatura era incondicional, l’estimava per sobre de qualsevol cosa en el món.