Maleït amor.

Estimat X,

Tant de bo llegissis aquesta carta. Tant de bo que a l'instant de conèixer-la pensis per un moment en tu. Tant de bo és també potser demanar massa. Demanar quelcom que mai podré tenir.

Els éssers humans, una espècie d'allò més complexa. Vivim sempre rebuscant entre els més llunyans racons, amb l'únic fi de complicar-nos la vida, com diuen alguns, de cercar noves emocions. Avui jo, i des de fa ja unes setmanes, configuro un membre més d'aquest col·lectiu.

Un dia em vaig llevar i, a l'instant de col·locar els peus damunt el terra, em vaig adonar que quelcom d'especial residia en mi. Aquest sentiment que feia bastant temps que desconeixia em vinculava a algú. Em vinculava i de manera involuntària a tu, al teu ésser, al teu tot.

L'amor és bonic, molt bonic, el sentiment que segons el meu punt de vista configura més del 60% de la nostra existència en aquest món. Ara bé, l'amor bonic, el vertader amor és sempre cosa de dos, d'una estimació i admiració mútua. És realment aquest altre u que em manca, que fa que aquest amor que actualment senti no recaigui en la perfecció. I evidentment, aquest altre ets tu. Sí, tu! Per molt estrany que potser resulti. Sí! M'he enamorat de tu i jo sense saber-ho.

No entenc el motiu pel qual malgasto el meu temps escrivint-te aquests fragments. Sé del cert que mai, per molt que em dolgui creure això, et podré tindre. No seràs mai tu aquell ésser que vulgui viure amb mi una magnífica història d'amor. Les esperances que al principi tenia, el temps ja se les ha endut. Ara tan sols em queda esperar, veure com traces la teva pròpia vida sense mi. Em toca també comprendre que algú ocupa el teu cor, que algú ha guanyat aquesta batalla. L'únic remei serà deixar passar el temps, tancar els ulls i tornar-los a obrir, i fer-me creure a mi mateixa que ja t'he oblidat, que tot ha quedat enrere, que ni tan sols recordo el teu nom.